Categoria: Uncategorised

L’any 2020, al mes de setembre, arribaven a Mas Martinet 2 nous dipòsits de ciment per afinar els vins, concretament, 2 ous de ciment de 2000l cadascun. No sabíem si riure o plorar! La verema s’esperava escassa, i no teníem vi per omplir-los… però allà estaven, al bell mig de la nova sala, a punt d’utilitzar.

El ciment ha estat un material utilitzat al celler, però de línies rectes i, sobretot, pensat per les fermentacions aprofitant que permet que la calor que es desprèn del procés es reguli més fàcilment i mantingui una temperatura més estable, possibilitant fermentacions més llargues i una extracció de tanins més lenta. Tot i que en algun cas, l’hem utilitzat per a la criança, no és el més habitual. Els ous de ciment que vam comprar al 2020 es van adquirir pensant en un procés d’afinament dels vins, aprofitant la micro-oxigenació que es produeix degut a la seva porositat i, sobretot, cercant el moviment, la circulació del vi, provocat per la forma del recipient.

I és que de ciment ja se n’utilitzava a l’antiguitat (els lacus de formigó trobats en viles romanes construïts els primers segles del nostre temps). A partir del s. XIX s’estén la seva utilització als cellers, tant pel que fa a la fermentació com pel que fa al seu emmagatzematge. Però s’utilitzaven amb alguna mena de revestiment, per impedir el contacte directe del material amb el vi i, així, evitar la degradació del dipòsit (vulnerable a determinats components del vi, en especial, l’acidesa). També es revestien per evitar el gust que podia donar al vi i, evidentment, per facilitar la seva neteja. Recentment, aquest revestiment ha consistit en resines epoxi. Actualment, el ciment que s’utilitza és apte per a l’ús alimentari i té un grau de porositat semblant al d’altres materials i no està revestit interiorment, només se li aplica una capa d’àcid tartàric que l’impermeabilitza.

Els ous de ciment tenen una paret més fina, d’uns 10 cm. de gruix i això permet aconseguir una acidesa més suau. I, el més important de tot, la seva forma ovoide. Aquesta forma produeix l’efecte vòrtex tant apreciat (un flux giratori, a voltes turbulent, en forma d’espiral) i permet el moviment de les lies més fines, aportant volum i untuositat als vins. És a dir, fa un battonage constant però estalviant-nos problemes d’oxidació i contaminació que pot suposar el fet d’obrir un recipient.

Un punt final a la criança oxidativa que ens arrodoneix i poleix el vi, deixant-lo a punt pel següent pas, l’ampolla.

Aquesta setmana és el torn del Cesc. La darrera incorporació a l’equip de Mas Martinet, ara fa un any i mig.  Ell és qui té cura del vi durant tot el procés, des de que entra en forma de raïm, fins que marxa ja embotellat cap a les vostres cases.

En Cesc es va traslladar al Priorat ara fa uns anys cridat pel món del vi i la viticultura. Però no només el vi va ser el responsables d’aquesta descisió. El paisatge de la comarca i, en concret, el lloc que ha triat ensenyar-nos, també va ser molt important per ell.

El Forat de Llaberia li va oferir la pau i la connexió amb la comarca que necessitava per establir-s’hi. Un lloc que sempre el fa sentir còmode per ser un mirador privilegiat de la plana agrícola i les serres que l’envolten. Avui, el dia despunta emboirat, però precisament aquesta boira ens pinta el paisatge d’encant i misteri.

El Forat és una petita cova de 16 m. de recorregut amb dues entrades. Per arribar-hi, seguim el camí del guerriller Carrasclet i després de 30 minuts de breu però molt intensa pujada arribem al mirador. La serra de Llaberia presenta relleus molt pronunciats i grans barrancs. La naturalesa calcària de les seves roques, ajudada per l’acció continua de l’aigua i del vent, va originar l’aparició de coves i grutes com aquesta.

Un racó més a descobrir pels amants del senderisme i la natura més salvatge.

Avui li toca a l’Antònia, una altra de les companyes de Mas Martinet que està a l’oficina i que s’encarrega de la gestió de proveïdors de material i de la logística, entre d’altres. En definitiva, qui fa que sigui físicament possible embotellar i que surtin les comandes a l’estranger segons els mil i un detalls que volen els nostres estimats clients.

No ens va donar cap detall d’on ens portava però l’hora que quedàvem ja ens donava certes pistes. Al capvespre, posta de sol… I sí, efectivament, el lloc, el moment, la llum, l’energia…

Ens explica que ella, a qui li agrada molt caminar, una de les rutes que segueix habitualment, comença per la vessant dels Arcs i després salta la carretera cap a la banda dels Marmellans, dona tot el tomb als Marmellans i, quan arriba a les vinyes de l’Eugeni (i ens assenyala des d’allà el Mas d’en Pou), agafa l’última filera i puja fins aquest punt. S’asseu una estona (coincidint sempre amb l’hora del capvespre, o el tardet que li diuen aquí), i li representa una estona de quietud, de pau… Per ella és un lloc màgic per tota la història que s’hi amaga. 

Un lloc molt proper a Capçanes, al que s’accedeix per un caminet arreglat de fa pocs anys. Un recorregut curt i fàcil que ens porta a una era, l’Era del Foro de la Serra de l’Espasa. Quasi 360º de vista excepcional: Serra del Montsant, La Serra de la Figuera, Serra de Cavalls, Serra de Cardó, Muntanyes de Tivissa i Vandellós, Serra de Llaberia i Mola de Colldejou.

Un antic assentament iber de l’època del bronze final i primera edat del ferro, s. II – I a. de C., i possible santuari ibèric que segurament corresponia a un punt de control territorial per la immensitat de paisatge que des d’allà es divisa. Les caixes i caixes de restes trobades al lloc (eines, vasos, objectes metàl·lics, ceràmiques, entre d’altres), les trobarem al Museu Arqueològic Salvador Vilaseca de Reus.

De nou, el paisatge, el territori, la història: PRIORAT en majúscules i en tota la seva plenitud

El Jordi, el petit de la família Pérez Ovejero, forma també part de l’equip de Mas Martinet i s’encarrega de la gestió de l’empresa. Costos, traçabilitat, entre moltes d’altres coses ja que com que està format en tecnologia de la informació. Ja podeu imaginar que és qui resol tots els problemes informàtics quotidians.

Ell ha triat un punt de la muntanya de les Soleïes, una serra situada entre els municipis de Falset, Marçà i Pradell de la Teixeta. En aquesta serra es troba l’ermita de Sant Gregori i també el coll de l’Eudalda. Des de la Carena, s’obté una vista fantàstica de la serra de Llaberia i la Mola de Colldejou, i de tots els seus boscos. Un camí obert ara fa un parell d’anys i que en Jordi ha descobert tot entrenant el recorregut de la cursa de muntanya de Falset que se celebra cada any l’Onze de setembre.

El que més el va impressionar va ser el paisatge que es té des d’allà però també el fet que  tota aquesta zona, sobretot la zona més baixa entre els pobles de Marçà i la Torre de Fontaubella, és una zona que va albergar uns quants batallons de brigadistes internacionals (unitats militars formades per voluntaris estrangers per lluitar contra el feixisme durant la Guerra Civil espanyola en favor de la República).

És curiós com seguint el camí encara es poden apreciar nius de tiradors i alguna que altra trinxera. Sembla ser que es tractava d’una línia de rereguarda on els brigadistes estaven a punt per disparar cap a les bateries aèries nazis i italianes que s’acostaven i atacaven la zona. També es poden veure forats a la paret de la muntanya que servia als brigadistes com a refugis.

Un camí que ens recorda de nou la Guerra Civil… l’etapa més recent de la nostra història però també que ens mostra la immensitat del paisatge del que gaudim al Priorat.

La Gemma és qui us escriu tot això, és a dir, mantinc viu el Blog de Mas Martinet, i m’encarrego també de rebre-us al celler si veniu a visitar-lo. De paraula i tracte fàcil, us acolliré el millor que pugui perquè marxeu amb bon record de la vostra experiència.

La tria no ha estat fàcil però finalment em decanto per un dels llocs des d’on gaudir millor de la immensitat del paisatge del Priorat. La Mola de Sant Pau, a La Figuera, on es troba l’ermita de Sant Pau i des d’on es diu que es poden arribar a contemplar sis províncies (Tarragona, Lleida, Saragossa, Castelló, Terol i Osca). De fet, mirant cap al nord es poden veure els Pirineus, les Terres del Segre, les Garrigues, els Ports, el Maestrat i l’Aragó.

Però prop d’aquesta ermita, només a 500 m i amb una accés molt fàcil, arribem

fins al punt on durant la Guerra Civil, s’hi va situar l’observatori de la Batalla de l’Ebre, un punt de control de l’alt comandament de l’exèrcit republicà. Des d’aquí, es poden divisar fins a 40 kilòmetres del riu Ebre.

Es tracta d’una trinxera reforçada amb ciment i part de la coberta que es conserva en bon estat. I des d’allà, es pot comprovar la increïble perspectiva dels antics camps de batalla. Darrera l’observatori es conserven murs i diverses cabanes de pedra seca que van servir d’aixopluc als militars que s’hi estaven.

Per a mi, el més corprenedor és el pensar que no fa tants anys, des d’allà, s’organitzava la  guerra més recent i cruenta que ha tingut lloc a les nostres terres. Ja sabeu com va acabar, les tropes franquistes van desmantellar l’observatori i s’hi van instal·lar un temps. Finalment, l’any 1998, es va recuperar l’espai i el van habilitar per deixar-ho com a testimoni del que va passar.

Un bocí de la nostra història recent que no ens deixa indiferents i que no oblidem.

La Montse és la persona que porta els números a Mas Martinet. Qui té relació amb els proveïdors i els seus comptes, les factures, els bancs i mil i una declaracions! El que no es veu però cal tenir ben organitzat i al dia, pel bon funcionament de l’empresa.

A ella li demanem que ens triï un lloc, una ruta, que per ella representi alguna cosa especial o pel qual tingui una especial preferència. I tria el seu poble, Capçanes, i una de les seves rutes més emblemàtiques: la ruta de les Taules.

Les Taules és una zona de Capçanes, situada a l’est del nucli urbà on es pot trobar una gran diversitat d’elements construïts amb pedra seca. Una zona conreada des d’antic pels pagesos i jornalers més pobres que treballaven les terres menys productives.

Durant el recorregut, podem observar marges, barraques, sopluigs, corrals, arneres, un forn de calç, entre d’altres. Diferents tipus de construccions que han rebut el nom de la casa d’on pertanyia el seu propietari (l’Espardenyer, Mas d’en Francisco…), recuperant així  els noms i renoms de les edificacions i els seus antics propietaris.

Una gran oportunitat per conèixer aquest patrimoni tan valuós.

Per la Montse, aquesta ruta és una oportunitat per reconèixer la relació que la gent establia amb la natura fruit del seu esforç i treball per sobreviure. A més a més, durant els moments més durs de la pandèmia, quan no es podia sortir del municipi, aquest recorregut li va suposar una font inesgotable de llibertat.

Podeu seguir la ruta detallada a la web de Turisme del Priorat

Un agraïment sincer a tots i cadascun dels productors que, amb la seva feina, ens ajudeu a oferir una experiència inoblidable al celler de Mas Martinet. Sou vosaltres, principalment, els qui contribuïu al desenvolupament econòmic del Priorat, creant de forma sostenible i continuada, riquesa, qualitat de vida i feina estable pels seus habitants. L’amor i la cura pel vostre treball ens obsequia amb un ventall de productes d’una gran qualitat que hem aprofitat per presentar aquestes últimes setmanes en el blog.

Perquè entre tots fem un món més sostenible.

Cal Centro és una botiga de poble a la que hi trobareu una gran selecció de productes derivats del porc, d’elaboració pròpia i artesana. Però no és una botiga qualsevol… el local té més de 100 anys i sorprèn que la botiga tingui accés a una altra sala on hi ha una llar de foc i una barra de bar.  Un bar que segueix l’horari de la botiga, però un bar. I és que l’espai on ens trobem té més de 100 anys i l’Enric, amb qui estem parlant, és la 4a generació que ho regenta. El seu fill és a l’obrador, així que preveiem una cinquena generació al darrera.

I és que l’establiment ha estat i segueix sent un punt de trobada del poble. Ho era des de que existeix l’estació d’autobusos, al principi dels automòbils, quan el fet de que arribés un nou comboi al poble, arreplegava els veïns i veïnes amb curiositat i ganes de saber dels nouvinguts. I abans d’això… ara on trobem el bar, els comerciants podien aturar els seus carros i passar la nit a les habitacions que eren a dalt. Els animals descansaven i els seus amos també i l’endemà seguien el seu camí.

Més endavant, el seu avi, va ser tratant d’animals, en una època en que hi havia una mula o un altre animal a cada casa. L’Enric ens ensenya orgullós les fotos que hi ha penjades a la paret, un petit recull de la història: el casament dels seus pares (on curiosament les núvies vestien de negre), ell sobre una mula guarnida i empolainada per ser beneïda per Sant Antoni… Detalls plens d’alegria, de felicitat i de vida.

Actualment, és un punt de subministrament de tot tipus de queviures i d’altres productes, una botiga de poble com qualsevol altra, però principalment, és un punt de venda dels seus embotits, elaborats un parell de cases més avall, on ens convida que anem.

Allà hi trobem el seu fill, en Jordi, i tres treballadors més. Estan fent les botifarres d’arròs i paté de formatge blau. Una feinada perquè és un procés molt artesanal… quan arribem, lliguen les botifarres amb cordill vermell, després s’hauran de coure i ja estaran llestes.

El porc és la base d’elaboració dels seus productes. Segueixen els mateixos processos naturals que ja utilitzaven els seus pares, avis i besavis, però han ampliat la seva varietat de productes combinant-los amb fruits propis del Priorat, com ara avellanes, ametlles, olives arbequines, l’oli, herbes aromàtiques o vi ranci.

Ens interessem especialment per la secallona, que acompanya els tastos dels nostres vins, i tot i que en aquest moment s’està assecant. Ens expliquen que és llonganissa seca, feta de la carn del llom i el pernil del porc, embotit en tripa natural. Tot una delícia!!

Gràcies per rebre’ns a casa vostra i per ser un dels referents de la nostra comarca.