Autor: Maria

Una de les grans preocupacions actuals és el canvi climàtic i com afectarà als nostres cultius i a les nostres vides. I davant d’aquesta gran qüestió podem tenir dues actituds molt diferents. O som passius, esperant a que el canvi ens afecti de ple i ens adaptem a les seves conseqüències, si podem. O bé, som proactius i procurem fer tot allò que podem per minimitzar els efectes negatius que aquest canvi tindrà.

Ja tenim mostres d’aquest canvi en l’excepcionalitat dels accidents meteorològics que ens afecten, les temperatures més càlides any rere any… Serà més evident quan puguem posar una certa distància i mirar-ho amb certa perspectiva, quantificar-lo, etc. Però mentrestant, ens trobem amb diferents situacions que cal resoldre dia a dia i que no podem posposar.

És el cas de les noves plantacions. Quan hi ha la necessitat de plantejar una nova vinya o reconduir-ne una i replantar-la de nou. És llavors quan el mètode de la línia clau o key line pot jugar un paper molt important en la presa de decisions. Com la plantarem. Quin forma tindrà.

“Aprendre a dissenyar i gestionar intel·ligentment el paisatge agrícola, amb la finalitat d’aprofitar al màxim els recursos hídrics i tornar al sòl la seva profunditat i fertilitat, és precisament l’objectiu del cultiu en línia clau”  explica en Jesús Ruiz en la web www.liniaclave.org. Ell és un gran coneixedor i expert del Keyline des del 2007 i la persona més experimentada i veterana en aquest sistema i la seva aplicació en el nostre país.

El disseny Keyline combina la captació i la conservació de l’aigua amb tècniques de regeneració de la terra. És a dir, aprofita l’aigua que de manera natural tenim, la distribueix de manera regular per tota la vinya i, a més a més, utilitza tècniques de regeneració del sòl que garanteixen la supervivència de les noves plantes alhora que prevenen l’erosió del nou espai conreat. A més a més, el disseny del nou espai contempla, normalment, la integració d’arbres, tant per incrementar la biodiversitat com pel paper que jugaran en la captació del CO2.

Amb aquest disseny aprenem a mirar l’agricultura d’una altra manera. Continuarem tenint la mateixa aigua però farem que es quedi allà  enlloc de que se’n vagi per evaporació o simplement coster avall. A més tindrem més plantes i més arrels. I si ho gestionem bé, crearem sòl, enriquirem el paisatge, estabilitzant el clima i incrementant la rendibilitat de l’autèntica agricultura.

“Desenvolupar un sòl fèrtil i biològicament actiu, capaç de retenir l’aigua allà on caigui i de segrestar enormes quantitats de CO2 atmosfèric” Aquest és l’objectiu del sistema Keyline i una possible solució als problemes mediambientals que ens ocupen actualment.

En Jesús Ruiz ho té clar i així ho explica a les seves formacions i assessoraments. La seva base com a topògraf li ha donat la capacitat de llegir la terra. El seu màster en agricultura ecològica, la visió holística. La seva formació en permacultura, la capacitat de dissenyar i buscar la regeneració dels sòls a través dels cultius. La seva ajuda a Mas Martinet ens ha permès dissenyar noves plantacions a l’alçada dels nous reptes que ens planteja el nou horitzó climàtic que s’apropa.

Gràcies per ensenyar-nos a veure-ho tot més clar.

L’August Vicent ens rep al Celler Cecilio amb una copa de vi dolç boníssim… un caramel, un sirà, dolç natural amb 15 anys de bota… i molt bon humor. Bromista i simpàtic, diu “He mirat de conservar el celler tal i com era” i així és. Un espai de rebuda al visitant molt acollidor, detallista i molt cuidat, que et fa anar enrere en el temps.

El Celler Cecilio neix al 1942. El pare de l’August, en Cecilio Vicent (d’origen valencià, concretament de la província de Castelló) es va veure reclutat per les tropes de les Brigades Internacionals sense saber com. El van destinar a la intendència de les tropes que es van assentar a Gratallops per vigilar de prop el que havia de ser la Batalla de l’Ebre i final de la Guerra Civil. Els brigadistes van instal·lar el comandament de les tropes a la que seria casa seva. Allà son pare va conèixer la filla de la casa i es van enamorar. I quan es va acabar la guerra, va tornar i es van casar. Un cop casats, el pare va començar a treballar i recuperar les terres molt degradades i, fins i tot, perdudes de la família de la mare. I es va fer soci de la cooperativa, com no podia ser d’altra manera. La plana de Vilavella, d’on provenia, era una plana rica en tarongers però no vinya, així que de vi no en sabia. Però tenia molt interès en fer arribar vi al seu poble, i això des de la cooperativa no ho podia fer, perquè els estatuts no permetien comercialitzar el vi particularment. Va ser per aquesta raó que va aprendre a fer vi ell mateix, va seguir algun curs d’enologia elemental a Tarragona i al Penedès, fins aconseguir fer el seu propi vi a casa. I des del seu petit celler va començar. Així que el Consell Regulador del Priorat es va oficialitzar, al 1954, va ser el primer celler que s’hi va inscriure.

“La decadència del Priorat comença als anys 60” diu. Es va posar de moda anar a Barcelona i treballar a la ciutat suposava treballar d’una altra manera, potser més hores, però també tenir més, “podien comprar-se un 600 i tornar al poble a ensenyar-lo”. Es deixaren de treballar moltes terres i el poble, poc a poc, anava envellint.

“Es va innovar molt al Priorat quan es van introduir les màquines de fer bancals i els vehicles” ens explica. Quan els animals van poder descansar, al Priorat hi va haver un punt d’inflexió.

“A casa” diu l`August, “vam tenir la sort de que el pare va tenir una idea molt bona. La gent de Barcelona anava a visitar els pobles i ell va començar a vendre el vi al detall”. El venien directament… la gent passava per allà i entrava a casa i comprava. Més endavant, la cooperativa també ho va fer (hagués pogut ser al revés però va ser així), perquè al Priorat es produïa poc i hi havia molt poc marge per comerciar amb el vi. Vendre’l directament era una opció que oferia una millor rendibilitat al negoci.

Així van anar fent, fins que el seu pare va emmalaltir i va morir el 1986. El seu pare no li deixava fer res. Comenta que pare i fill no es portaven gaire bé. no eren gens amics. I diu que és un episodi passat però del que es lamenta especialment. Però el celler no s’ha aturat mai. El celler va sobreviure. Moltes altres cases al poble també feien el seu propi vi però no van poder aguantar. “Nosaltres vam tenir sort” explica. Però em penso que no va ser pas sort sinó que van saber aprofitar el que tenien i allò els va permetre superar aquella crisis i continuar fins a l’actualitat.

Als anys 80 van arribar aquests “hippies”, i fins llavors, la gent treballava la terra però només per subsistència. I primer em feien una mica de compassió, però van començar a arrencar i treballar d’una altra manera i van revaloritzar el vi i la terra. “Potser econòmicament s’ha reactivat el poble, però socialment no, la gent que ve a treballar és de fora”  ens apunta.

Ara, el celler el porta la seva filla. I el seu gendre. Tota la família participa del projecte per tirar-lo endavant. Ell té 76 anys i diu que “no em puc queixar, he superat algun susto de salut, però… aquí estem”. Va al tros amb el tractor cada dia i llaura. I se’l veu content i satisfet.

Moltes gràcies August. Per la teva acollida, per fer-nos sentir com a casa, per ser tant planer i accessible. I molta sort i força per continuar Celler Cecilio per molts i molts anys.

“I del 1935 aquí…. qui ho havia de dir” són les paraules d’en Xavier Fornos, director del Museu de les Cultures del Vi – Vinseum, de Vilafranca del Penedès. I fa aquest comentari després d’explicar-nos d’una volada la trajectòria del Museu, des dels seus inicis fins a l’actualitat. Ha plogut molt i s’ha passat per diferents etapes. El museu va ser una iniciativa d’abans de la Guerra Civil que va quedada paralitzada per aquesta guerra i es va consolidar al 1945, ja en plena dictadura, com al primer Museu del Vi, (Museo del Vino, a l’època), de l’estat espanyol, i, probablement, també d’Europa. En aquesta primera etapa, el museu era bàsicament un equipament cultural d’àmbit local que intentava aglutinar tota mena patrimoni vitivinícola, però també històric i artístic. Poc a poc, el fons material del museu es va anar ampliant gràcies a donacions privades: “Un museu de museus”, ens comenta el Xavier.

A la dècada dels 90, tant les instal·lacions com l’organització interna del museu, estan envellides i comença una transformació sota la direcció de la Monserrat Iniesta, qui pren el relleu. El principal objectiu del nou pla director serà que el museu es consolidi  com una eina de conservació, restauració i promoció del patrimoni cultural així com promoure col·laboracions entre el teixit associatiu, cultural i empresarial del territori.

Un projecte que no s’ha quedat només amb això sinó que s’ha marcat un repte de futur molt més ambiciós que busca respondre a les necessitats d’un equipament museístic modern amb vocació nacional. La intenció és fer del Vinseum (nom que posen al museu a partir del 2007), un museu del vi diferent, aprofitant la diversitat de col·leccions de que disposa i, sobretot, explicar el seu valor afegit, el llegat cultural, patrimonial, social i històric que marca la identitat ja no només del Penedès sinó d’un territori molt més ampli, com és Catalunya.

El museu que estava situat l’antic palau medieval dels Reis de la  Corona d’Aragó, per poder ser inscrit en el registre oficial de museus de la Generalitat de Catalunya com a Museu d’interès nacional necessitava algunes millores a la seva infraestructura i instal·lacions. Per aquesta raó, i moguts per l’esperit de millora, va iniciar un nou projecte finançat per totes les administracions (local, autonòmica i estatal) i, també, fons europeus. Una enorme inversió que ha servit i servirà per renovar completament el projecte, dotant-lo d’un nou espai expositiu estable de més de 3000 m2.

Aquest nou espai compta amb un ampli espai d’acollida , “una àgora coberta” tal i com ho descriu en Xavier, on estaran exposades dues obres de gran format: una premsa que data del s. XVIII de Cunit,  i un mural de l’artista local Pau Boada que mostra el cicle de la vinya i el vi i que s’ha reubicat que ha suposat un trasllat de gran dificultat tècnica. A més també hi haurà una gran maqueta de Catalunya que ubicarà les diferents zones vinícoles del país.

El recorregut del museu passarà per explicar el món del vi des d’una prèvia dedicada a les arrels de la zona, centrant-se en el Penedès com a centre neuràlgic del vi. L’exposició principal, dedicada a les cultures del vi de Catalunya i ocuparà les tres plantes superiors de l’edifici nou i una de l’històric. Farà “una referència marcada al vi del país (…) parlant de les cultures del vi de Catalunya des dels orígens fins ara, des del punt de vista antropològic, social, cultural…” explica Fornos.

La primera planta, es dedicarà a activitats culturals complementàries. “L’espai és i estarà ple d’activitat tot l’any” diu en Xavier Fornos. A més a més, el projecte arquitectònic ha sabut comunicar de forma molt orgànica l’antic espai amb el futur espai i permet que el visitant passi d’un edifici a l’altra sense adonar-se’n. També s’ha tingut l’habilitat de recuperar antigues parets i carrerons medievals de Vilafranca i es poden veure perfectament integrats a l’espai modern.

El procés de transformació s’acosta a la seva culminació ja que tenen previst obrir les portes l’últim trimestre del 2023, si tot va bé. De moment, el museu està tancat al públic i només es pot visitar una exposició ubicada a la capella gòtica de Sant Pelegrí (contigua al nou edifici). L’espai va ser rehabilitat com a sala d’exposicions temporals  però també és un espai amb molta història, ja que la capella va ser cremada el 1934, transformada en monument als caiguts del bàndol franquista i, finalment, reconstruïda als anys vuitanta. En aquests moments, l’exposició “Alcem la copa” que es pot visitar ara, explica el nou projecte de museu i convida al visitant a deixar una copa a la sala per alçar-la el dia de la inauguració del nou espai.

Després d’això estem impacients per veure aquest nou projecte en funcionament i estem convençuts que serà molt fidel al projecte descrit i escrit (“el paper ho aguanta tot”com molt bé ens diu el seu director, però la vostra feina també ho fa possible).

Alçarem la copa amb vosaltres!

Gràcies per rebre’ns i per fer el que feu amb tanta passió i professionalitat.

Ens desplacem a la Cooperativa de Falset per parlar amb el seu president Ricard Rull i la responsable d’enoturisme Maria Martí. Ens reben a l’exterior de l’edifici més emblemàtic de Falset: la Catedral del Vi, un edifici modernista dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell. Com la majoria dels cellers cooperatius de principis de segle i gràcies al finançament obtingut pel Banc de Valls, el celler cooperatiu de Falset es va poder construir el 1919.

Si l’exterior de l’edifici impressiona, l’interior encara més. La seva alçada i la planta basilical (nau principal i dues laterals, talment una església) ens demostren que es pot combinar perfectament utilitat i estètica. I a mode de relíquia, les dues tines de fusta plenes de vermut, originals del 1919, increïble!  I els materials de construcció són molt humils, barats i fàcils d’aconseguir: maons i pedra; però utilitzats amb una gràcia funcional excepcional.

Voltes catalanes suporten les tines, ara d’acer inoxidable i ciment, i “fan que hi hagi una circulació constant de l’aire” com ens explica la Maria. Evitant així un sobreescalfament i també comunicant passadissos i facilitant la feina.  També els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades. L’edifici el van pensar conjuntament en Cèsar Martinell i el primer enòleg del celler, Erasme M. Imbert, qui li va plantejar les seves necessitats per fer el vi i l’arquitecte, va saber recollir-ho en el disseny.

El sostre està fet amb encavallades de fusta, la nau central manté les encavallades originals, i teula alacantina, per permetre més aireació. La seva lleugeresa va permetre treballar sobre columnes de maons més aviat decoratives ressaltant l’elegància de l’edifici. També original és el dipòsit d’aigua de l’exterior que ara podem veure accedint a una de les terrasses exteriors en que reposen les damajoanes buides, però en molt pocs dies plenes de vi fent el sol i serena, el futur vi ranci. Una de les estrelles del celler sobretots als anys 60 i 70, en que s’enviava a Barcelona una gran part de la producció. 

De nou a l’interior, accedim a un lateral de l’edifici en el que trobem el celler experimental, l’antic accés al molí de l’oli, que ara acull ous de ciment i damajoanes. Provant coses noves. “No és estar mai quiet”ens diu el Ricard.

I és que la cooperativa de Falset està formada a l’actualitat per 350 socis i, evidentment, la secció més important és la del vi. Però no sempre ha estat així. “Altres activitats com la vena d’ous, la poma o el cereal, han passat a ser activitats més importants econòmicament pels socis en altres èpoques”, ens explica el President.

Aquest edifici, al igual que d’altres de la mateixa època, representa la manifestació arquitectònica visible del que va ser el cooperativisme agrari a Catalunya. A finals del segle XIX, en plena crisi de la fil·loxera, el país busca noves formes d’organitzar els interessos econòmics i socials del camp.

Pagesos i propietaris van fer un front comú contra la crisi: a través d’estructures de solidaritat vertical van intentar adaptar l’agricultura a les noves condicions dels mercats agraris; mantenir una certa pau social i invertir per “adoptar noves tècniques agrícoles per impulsar el creixement agrari i apaivagar les reivindicacions socials dels pagesos”¹ Aquesta inversió va suposar la construcció d’infraestructures complexes i eficients com aquest celler que ens ocupa.

La professionalització de la cooperativa va suposar un abans i un després i, sobretot, va ser la clau per la supervivència de l’entitat. Els socis s’organitzen en una Junta rectora formada per 12 socis, d’entre els quals es tria el president, el secretari i el tresorer. Però la cooperativa no necessitaria d’aquesta Junta per funcionar, perquè els socis, marquen les directrius i col·laboren en tot el que poden de bona voluntat. 

La infraestructura de la Cooperativa és molt costosa però a l’actualitat s’ha apostat clarament per la qualitat del producte. “Avui en dia no es tracta de produir molt, sinó de produir poc i amb valor” ens comenta en Ricard convençut. Han quedat molt enrere aquells anys en que es devien més de 3 i 4 collites als socis… Gràcies a la bona feina així s’ha revertit la situació i ara estan en equilibri. I el pagès està content.

El futur passa per seguir apostant per la qualitat, l’enoturisme (on la Cooperativa també ha estat pionera) i seccions innovadores, com ara la futura comunitat energètica local, de la qual s’estan ultimant detalls per poder iniciar la seva activitat.

¹ Jordi Planas, tesi doctoral.

I què direm de la finca de Camí Pesseroles que no sapiguem? La finca de Camí Pesseroles es troba la vora de l’antic camí ral entre Gratallops i Porrera. El sòl de licorella esmicolada i la plantació en coster impregnen de caràcter tant la vinya com el vi que en surt.

1939 és la data que figura als registres com a moment en que es va plantar la vinya. Es fa estrany que en un moment en que s’acabava o just s’estava acabant la guerra, algú s’aventurés en una empresa tant arriscada. Però, pel que hem pogut saber, molts  registres oficials es van cremar i totes les vinyes, que es van plantar entre el 1930 i el 1940, se’ls va adjudicar una mateixa data, 1939. Parlem doncs d’una vinya que té més de 80 anys, concretament carinyena, plantada en vas. Al vi de Camí Pesseroles, també hi entrem garnatxa, però aquesta, prové de una finca veïna i es va plantar més recentment, fa aproximadament uns 35 anys.

Parlem d’un període de la història del Priorat molt interessant. La fil·loxera ja havia passat, i amb ella, aquells que s’havien lucrat amb l’activitat comercial generada pel vi, van decidir tancar les portes de les cases, abandonar la vinya i obrir nous horitzons lluny de bancals i vinyes. Lluny del Priorat. Els qui van quedar van continuar treballant la vinya amb els mateixos mètodes i maneres d’abans, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial, primer, i la Segona, després, va fer que les exportacions caiguessin i el dinamisme comercial va perdre molt de pes. La dictadura tampoc va ajudar. El Priorat es va tancar en si mateix i no començarà a obrir-se fins ben entrats els 70.

Pel que fa al vi, va ser un moment en què les carinyenes van tenir el protagonisme. El procés que es seguia era molt manual. El raïm es veremava a mà i s’anava posat en cistelles o cubells i aquests, un cop plens, s’abocaven a les portadores, que eren uns recipients ovalats i fondos de fusta que s’omplien de raïm per poder transportar-lo en carro fins al celler o casa, on es faria el vi. Inclús s’aixafava el raïm de les portadores allà mateix perquè hi cabés més quantitat de raïm. Al celler, es trepitjava el raïm i s’omplien els trulls, on fermentaria i un cop fet el vi, es posaria en botes de fusta, normalment de castanyer fins a vendre’l o consumir-lo. 

Les maneres del passat han canviat però en el Camí Pesseroles que fa Mas Martinet a l’actualitat, hem volgut respectar la personalitat dels vins del passat. I el raïm collit es transporta en portadores fins al celler, que prèviament hem trepitjat a la finca per encabir la màxima quantitat possible. Un cop al celler, el raïm fermentarà en tines de fusta obertes fins que decidim premsar. Després de la premsa, el vi es criarà en botes de castanyer i damajoanes fins al moment d’embotellar. Amb aquest procés, intentem transmetre la personalitat d’una vinya vella amb un fort caràcter i també, respectar uns mètodes oblidats per perdurar-los en el temps.

El vi Camí Pesseroles de l’actualitat és pura mineralitat i rusticitat, un reflex de la vinya d’on prové. Un homenatge al Priorat dels anys 50, en plena postguerra i revolució industrial.

I ja hi tornem a ser. Agraïts de seguir un any més amb els nostres aprenentatges i acompanyaments. Encarem un 2023 amb propòsits renovats i reprenem les bones costums. No volem perdre l’oportunitat de fer-vos partícips de totes les coses que fem, dels nous projectes que ens plantegem, de les persones amb les qui col·laborem, de tota aquesta gran teranyina de la que formem part.

Abans però, un moment de reflexió. El món canvia, el temps canvia, les formes canvien… tot sembla està en constant moviment. Mentrestant els ceps, la vinya i la natura, en general, té un altre ritme, més lent, més orgànic. I tot i així, no està exempt de rebre les conseqüències de l’acceleració del món.

Una de les primeres coses que fem quan comencem l’any es comprovar el calendari lunar de la Maria Thun. Ens plantegem el nou cicle en funció d’aquest calendari, observant com anirà l’any a grans trets. I busquem els perigeus* al calendari. Comprovem que estiguin allunyats de la lluna plena. No volem repetir un altre 2020 i la seva humitat extrema (anyada que vam perdre més del 80% de la collita). Per sort, enguany no se’n donarà cap cas i això hauria de ser una alegria per nosaltres però, el comentari de la Sara ha estat: “preferiria que n’hi hagués, perquè això voldria dir que ve aigua”

I si és que una cosa necessitem aquest 2023 és l’aigua…  La bassa de Mas Martinet està buida, no entra aigua des del mes de maig… ni una gota… el que vol dir que la muntanya està seca, el bosc està sec, la vinya està seca. Tot està sec.

Així que si hem de demanar alguna cosa, si és que ens podem permetre el luxe de demanar, demanem aigua. Aigua, aigua i molta aigua. Aigua i ja està.

I que seguiu acompanyant-nos en aquest nostre viatge. Que seguiu llegint, escoltant i, sobretot, bevent vi.  Feliç any 2023.

Mas Martinet. 

El nom de Torner s’associa a l’ofici de boter ja des de l’any 1739, quan en Simó Torner es casa amb na Teresa Estalella. L’Agustí Torner, actual gerent, és la 8a generació. No han canviat gaires coses pel que fa a la fabricació de les botes. La boteria estava situada a Vilafranca i es treballava a l’exterior. Això sí que ha canviat. Ara treballen en una nau enorme a Sant Cugat Sesgarrigues, però les botes es fan igual, alguns processos s’han mecanitzat però l’essència és exactament la mateixa. 

Torner és una boteria petita que fabrica a la carta. Treballen amb diferents fustes: castanyer, acàcia, roure francès, roure americà, cirerer… Diferents mides, de 200, 300, 400, 500… Diferents torrats : lleuger, mitjà, plus… Sempre en funció del que els demanen els seus clients i, com és ben sabut: per a gustos colors!

La fusta que reben de les serradores, la guarden a l’exterior com a mínim durant un parell d’anys perquè es vagi assecant, perdi la seva astringència i guanyi en dolçor. Ha d’estar en contacte amb els elements: aire, sol i aigua, ens explica en Jaume.  Amb el temps, la fusta pot perdre una mica de fibra i és més difícil de domar però, en canvi guanya amb dolçor, elegància i finesa.

El Jaume Ramos, l’encarregat, és la persona que ens atén i ensenya tot plegat. Té 56 anys, en tenia 16 quan va començar a fer de boter. Ens explica que quan va començar, els cellers només feien servir castanyer i una mica de roure francès. El castanyer era la fusta més econòmica i funcionava bé. Però poc a poc es va anar introduint el roure, degut a les exigències dels consumidors, fins arribar a girar-se la truita. Ara, però, enòlegs i consumidors tornen a demandar més diversitat i això fa que es torni a treballar amb la fusta tradicional, és així com anomenen al castanyer; amb l’acàcia, el cirerer… sense oblidar el roure tan francès com americà. 

En Jaume ens fa adonar que cada tipus de fusta té diferents característiques i, per tant, diferent influència en el vi que crien. Així, per exemple, la fusta més dolça és la de cirerer. La més porosa, la de castanyer (que té un creixement molt ràpid i, com a conseqüència, els anells de creixement més separats). La més consistent i pesada la de roure americà. La més fina, la de roure francès… El vi, per tant, canvia en funció de les diferents característiques que té cada fusta. 

Les barriques que fabriquen no tenen cap element sintètic. Tot és natural. Les dogues s’enganxen només amb la pressió que exerceixen les unes amb les altres. Les de les tapes, s’assemblen. “És una feina preparada pel segle XXI perquè no contamina”, ens diu. I genera molt poc residus. Un cop acabada la vida útil de les barriques es desmunten, els cèrcols es reciclen, i la fusta es degrada… no contamina… és orgànica.  

Poleixen les fustes, les serren a la mida que necessiten i els sobrants s’aprofiten per encendre el foc i mantenir-lo a temperatura. Tornem al tema dels residus: reaprofiten tant la virolla com els restes de fusta. Aquests seran els únics combustibles que utilitzaran durant el procés, aconseguint  una escalfor totalment natural. S’escalfa la fusta per poder donar-li forma, poc a poc, amb paciència, perquè si es fes massa ràpid es podria trencar. S’ha d’anar hidratant la fusta mentre s’escalfa… i la fem flexible. Durant aquest procés, el torrat va penetrant la fusta i va caramel·litzant els tanins, els fa més dolços, més fins.

També poden reparar i preparar barriques per tornar a ser utilitzades, rebaixant la fusta casi 0,5 cm per netejar-la completament dels vins que s’hi hagin criat anteriorment. Un cop netes, es poden tornar a torrar segons la preferència del client i tornar a utilitzar de nou.

Un cop afegides les tapes a les barriques, es fa servir una silicona a base de farina sense gluten. Es canvien els cèrcols de fabricació pels definitius. Es poleixen de nou les barriques perquè quedin netes i fines. Es comproven per assegurar que no hi hagi pèrdues.  I amb un làser es segellen amb el nom de la boteria, el tipus de fusta, l’any i el torrat.

Com molt bé diu en Jaume, la fusta és un ésser viu que ajuda a fer un producte millor.

En Joan Carles Llach és un artesà ceramista del Penedès. Un enamorat de l’arquitectura catalana i la seva importància pel patrimoni arquitectònic del país i del món: la volta catalana, la teula llarga de 50 cm, les tortugades (potser és dels únics que la fan a mà, encara)…  I gaudeix fent rajoles a la manera tradicional, amb motlles de fusta, respectant els diferents colors que ofereix el fang… creant quadres als terres de les cases, i un taller curiós, ja que penja els motlles de fusta de les diferents rajoles del sostre.

En Joan Carles també fa vi. “El meu avi era pagès i jo collia raïm des dels 10 anys. Jo odiava el món del vi, per tot el que implicava en aquell moment (…).”  Però finalment es va decidir a fer vi amb la mínima intervenció, igual que ho havia fet el seu avi: trepitjat amb els peus, sense tocar el barret, criat amb gerres… I ens ofereix una copa d’un dels seus vins. Un parellada molt salvatge fet amb una gerra de fang blanca (molt porosa) que dona notes molt secants al vi i, també, una bona estructura. Un rock’n’roll.

Va trigar 10 anys a tenir un taller més o menys consolidat. I és que va triar un lloc privilegiat a 550 m. d’alçada al Penedès, concretament al municipi de Font-Rubí. Però igual que era privilegiat també ho era d’inaccessible, sobretot als seus inicis (va trigar 1 any i mig a tenir telèfon). Ara, evidentment, les comunicacions i les infraestructures han canviat i el món se li ha apropat, per sort, facilitant molt la feina.

Al  2010 li demanen si pot fer gerres per criar el vi. I ell diu que sí, però no sap quin fang utilitzar. Per tant, va començar a fer proves que van durar entre 1 i 2 anys. Les proves les feia en envasos molt petits i vins ja acabats. Així podia obtenir resultats més ràpids. Va provar diferents tipus de terres i també barreges. Actualment treballa amb tres tipus de fang diferents, tot i que en podria oferir molts més.

Considera que no tots els fangs van bé a tots els vins. Cada fang aporta característiques diferents. A més a més, cada terra té càrregues elèctriques diferents, negatives o positives. “La ceràmica sempre ha estat un gran conductor i també un gran aïllant (depenent de la formulació de la terra) i es pot aprofitar per treure el millor de cada vi” ens explica.

Ens ensenya on guarda les terres (blanca, vermella) i també el taller. Del taller ens sobte veure molts torns. No sap quants en té (uns 16 o 17) però són del mateix tipus. Un torn d’un fabricant català que ja ha desaparegut però que és molt resistent i és el que prefereix per la seva feina. Totes les gerres es fan a torn. El que no fa és repetir formats, respecta més o menys la capacitat, però la forma no… depèn del seu estat d’ànim i de com estigui: “si jo hagués de repetir la mateixa peça sense parar, arribaria un dia que no m’aixecaria” Li agrada treballar amb una certa llibertat de creació. Treballa dret i dalt d’una escala. Primer modela tota la quantitat de fang que pot assumir d’una tirada i després hi va afegint més quantitat mica en mica. Com que la peça l’ha de deixar assecar perquè no la pot treballar tota de cop (es cauria pel seu propi pes), el que fa és treballar vàries peces a alhora i així, va passant d’una peça a l’altra, d’un torn a l’altra, fins a tornar a seguir amb la primera.

També ens ensenya un dels forns. El gran on pot coure les gerres. Ell mateix l’ha modificat per treballar des del terra poder posar la peça directament sense necessitat de remuntar-la. Ceramista i inventor? No, diu que només soluciona els problemes que es va trobant pel camí.

Per cada peça triga uns 10/12 dies modelant-la, 1 mes assecant-se, 3 dies de forn, 2 dies més perquè es refredi i després, cal omplir-la d’aigua i deixar-la plena durant un parell de setmanes per comprovar que no perd, que no té cap esquerda. Un procés llarg i costós, personalitzat per cada client, perquè li agrada adaptar-se al que cadascú necessita.

I per acabar la nostra visita, ens fa una peça petita… amb aquella facilitat, amb aquella pràctica, amb aquella gràcia… va pujant el fang, poc a poc, de manera delicada i amb molt de compte. Ens farà un gerro petit. És hipnòtic per ell i per nosaltres que ens el mirem. “El torn és terapèutic, té la capacitat de fer-te evadir” ens comenta. A més, el torn és rítmic, segueix el ritme del cos, de la respiració…. I quan ja el té acabat, agafa un fil de cuca i el gerro es plega sobre si mateix i queda totalment desfet en qüestió d’un segon i ens diu: “la vida és tan fràgil com això”

I ens fa un bot el cor.

Entrar al taller d’en Josep és com tornar enrere en el temps. Hi veiem les generacions anteriors (l’avi, el pare) a les parets en forma de fang assecat.  Altres èpoques… maneres de treballar que han conservat les maneres però no les formes, ja que, per sort, alguns moviments s’han automatitzat.

El fang se’l fa ell mateix, fa una barreja de fang refractari que li porten de Pinell de Brai i d’argila de Tortosa. Abans l’argila la treien directament del riu, però ara ja “no baixa el riu com abans i porta molta porqueria” segons ens comenta. Ens ensenya els dos materials que té en dos munts a l’exterior i ens explica que per fer el fang que utilitza, agafa una meitat de cadascun dels materials i els posa en una batedora que els remena. La barreja surt per un tub, es filtra i va omplint les basses. Triga 9 hores per omplir cadascuna de les basses que té i un dia sencer més, per repassar, que vol dir tornar remenar i omplir, perquè sinó es solidifica i no es podria fer servir. De les dues basses, en treu uns 17 o 18000 kg que ha d’entrar ell mateix al taller, mica en mica. Pes amunt i pes avall, “acabes tot desmanegat” ens diu.

Ja al taller de nou, primer passem per una sala plena de torretes de diferents mides a punt de coure. Treballa per majoristes i, en el moment en que estem amb ell, prepara una comanda d’un mateix client de jardineria. Les peces per assecar-se triguem més o menys, en funció del temps que faci i de la mida que tinguin, “ara estàs una setmana i a l’hivern estàs un mes” ens explica. Només treballa peces grosses, la 7ª generació de alfarers de peça grossa. Porta des dels 14 anys dedicant-se al fang però els seus pares el feien posar al torn als 6 ó 7 anys mentre les seves germanes eren a la piscina.

Es prepara per tornejar. Es posa el davantal i agafa una peça que ja està començada per seguir-la fent. Les peces grans no es fan de cop perquè el fang no aguantaria el pes i s’aixafaria. El torn el té de costat perquè com que treballa amb peces grans no les pot tenir al davant. La veritat és que no té una postura molt còmode, sinó tot el contrari… “los viatges que faig al fisio!” ens apunta, rient.

I treballa… I sembla fàcil quan el veus. Les mans fortes però a l’hora delicades treballen el fang, fent la peça més gran i més fina. I diu que de tant en tant també li cau, i ha de tornar a començar. I que no ho pot deixar a mitges, quan es comença una peça s’ha d’acabar. I això vol dir treballar cada dia fins que s’acaba. El fang no entén de festius ni de jornades laborals.

I el més trist de tot és que no hi ha relleu. En el seu cas no té cap aprenent, ni hi ha ningú que vingui al darrera, ell és l’últim de la família. I fora de dos joves més al poble, la resta de tallers que hi havia a Miravet també perillen. Un ofici que és perd. I una tradició local que acaba.