L’August Vicent ens rep al Celler Cecilio amb una copa de vi dolç boníssim… un caramel, un sirà, dolç natural amb 15 anys de bota… i molt bon humor. Bromista i simpàtic, diu “He mirat de conservar el celler tal i com era” i així és. Un espai de rebuda al visitant molt acollidor, detallista i molt cuidat, que et fa anar enrere en el temps.

El Celler Cecilio neix al 1942. El pare de l’August, en Cecilio Vicent (d’origen valencià, concretament de la província de Castelló) es va veure reclutat per les tropes de les Brigades Internacionals sense saber com. El van destinar a la intendència de les tropes que es van assentar a Gratallops per vigilar de prop el que havia de ser la Batalla de l’Ebre i final de la Guerra Civil. Els brigadistes van instal·lar el comandament de les tropes a la que seria casa seva. Allà son pare va conèixer la filla de la casa i es van enamorar. I quan es va acabar la guerra, va tornar i es van casar. Un cop casats, el pare va començar a treballar i recuperar les terres molt degradades i, fins i tot, perdudes de la família de la mare. I es va fer soci de la cooperativa, com no podia ser d’altra manera. La plana de Vilavella, d’on provenia, era una plana rica en tarongers però no vinya, així que de vi no en sabia. Però tenia molt interès en fer arribar vi al seu poble, i això des de la cooperativa no ho podia fer, perquè els estatuts no permetien comercialitzar el vi particularment. Va ser per aquesta raó que va aprendre a fer vi ell mateix, va seguir algun curs d’enologia elemental a Tarragona i al Penedès, fins aconseguir fer el seu propi vi a casa. I des del seu petit celler va començar. Així que el Consell Regulador del Priorat es va oficialitzar, al 1954, va ser el primer celler que s’hi va inscriure.

“La decadència del Priorat comença als anys 60” diu. Es va posar de moda anar a Barcelona i treballar a la ciutat suposava treballar d’una altra manera, potser més hores, però també tenir més, “podien comprar-se un 600 i tornar al poble a ensenyar-lo”. Es deixaren de treballar moltes terres i el poble, poc a poc, anava envellint.

“Es va innovar molt al Priorat quan es van introduir les màquines de fer bancals i els vehicles” ens explica. Quan els animals van poder descansar, al Priorat hi va haver un punt d’inflexió.

“A casa” diu l`August, “vam tenir la sort de que el pare va tenir una idea molt bona. La gent de Barcelona anava a visitar els pobles i ell va començar a vendre el vi al detall”. El venien directament… la gent passava per allà i entrava a casa i comprava. Més endavant, la cooperativa també ho va fer (hagués pogut ser al revés però va ser així), perquè al Priorat es produïa poc i hi havia molt poc marge per comerciar amb el vi. Vendre’l directament era una opció que oferia una millor rendibilitat al negoci.

Així van anar fent, fins que el seu pare va emmalaltir i va morir el 1986. El seu pare no li deixava fer res. Comenta que pare i fill no es portaven gaire bé. no eren gens amics. I diu que és un episodi passat però del que es lamenta especialment. Però el celler no s’ha aturat mai. El celler va sobreviure. Moltes altres cases al poble també feien el seu propi vi però no van poder aguantar. “Nosaltres vam tenir sort” explica. Però em penso que no va ser pas sort sinó que van saber aprofitar el que tenien i allò els va permetre superar aquella crisis i continuar fins a l’actualitat.

Als anys 80 van arribar aquests “hippies”, i fins llavors, la gent treballava la terra però només per subsistència. I primer em feien una mica de compassió, però van començar a arrencar i treballar d’una altra manera i van revaloritzar el vi i la terra. “Potser econòmicament s’ha reactivat el poble, però socialment no, la gent que ve a treballar és de fora”  ens apunta.

Ara, el celler el porta la seva filla. I el seu gendre. Tota la família participa del projecte per tirar-lo endavant. Ell té 76 anys i diu que “no em puc queixar, he superat algun susto de salut, però… aquí estem”. Va al tros amb el tractor cada dia i llaura. I se’l veu content i satisfet.

Moltes gràcies August. Per la teva acollida, per fer-nos sentir com a casa, per ser tant planer i accessible. I molta sort i força per continuar Celler Cecilio per molts i molts anys.