JOAN CARLES LLACH

En Joan Carles Llach és un artesà ceramista del Penedès. Un enamorat de l’arquitectura catalana i la seva importància pel patrimoni arquitectònic del país i del món: la volta catalana, la teula llarga de 50 cm, les tortugades (potser és dels únics que la fan a mà, encara)…  I gaudeix fent rajoles a la manera tradicional, amb motlles de fusta, respectant els diferents colors que ofereix el fang… creant quadres als terres de les cases, i un taller curiós, ja que penja els motlles de fusta de les diferents rajoles del sostre.

En Joan Carles també fa vi. “El meu avi era pagès i jo collia raïm des dels 10 anys. Jo odiava el món del vi, per tot el que implicava en aquell moment (…).”  Però finalment es va decidir a fer vi amb la mínima intervenció, igual que ho havia fet el seu avi: trepitjat amb els peus, sense tocar el barret, criat amb gerres… I ens ofereix una copa d’un dels seus vins. Un parellada molt salvatge fet amb una gerra de fang blanca (molt porosa) que dona notes molt secants al vi i, també, una bona estructura. Un rock’n’roll.

Va trigar 10 anys a tenir un taller més o menys consolidat. I és que va triar un lloc privilegiat a 550 m. d’alçada al Penedès, concretament al municipi de Font-Rubí. Però igual que era privilegiat també ho era d’inaccessible, sobretot als seus inicis (va trigar 1 any i mig a tenir telèfon). Ara, evidentment, les comunicacions i les infraestructures han canviat i el món se li ha apropat, per sort, facilitant molt la feina.

Al  2010 li demanen si pot fer gerres per criar el vi. I ell diu que sí, però no sap quin fang utilitzar. Per tant, va començar a fer proves que van durar entre 1 i 2 anys. Les proves les feia en envasos molt petits i vins ja acabats. Així podia obtenir resultats més ràpids. Va provar diferents tipus de terres i també barreges. Actualment treballa amb tres tipus de fang diferents, tot i que en podria oferir molts més.

Considera que no tots els fangs van bé a tots els vins. Cada fang aporta característiques diferents. A més a més, cada terra té càrregues elèctriques diferents, negatives o positives. “La ceràmica sempre ha estat un gran conductor i també un gran aïllant (depenent de la formulació de la terra) i es pot aprofitar per treure el millor de cada vi” ens explica.

Ens ensenya on guarda les terres (blanca, vermella) i també el taller. Del taller ens sobte veure molts torns. No sap quants en té (uns 16 o 17) però són del mateix tipus. Un torn d’un fabricant català que ja ha desaparegut però que és molt resistent i és el que prefereix per la seva feina. Totes les gerres es fan a torn. El que no fa és repetir formats, respecta més o menys la capacitat, però la forma no… depèn del seu estat d’ànim i de com estigui: “si jo hagués de repetir la mateixa peça sense parar, arribaria un dia que no m’aixecaria” Li agrada treballar amb una certa llibertat de creació. Treballa dret i dalt d’una escala. Primer modela tota la quantitat de fang que pot assumir d’una tirada i després hi va afegint més quantitat mica en mica. Com que la peça l’ha de deixar assecar perquè no la pot treballar tota de cop (es cauria pel seu propi pes), el que fa és treballar vàries peces a alhora i així, va passant d’una peça a l’altra, d’un torn a l’altra, fins a tornar a seguir amb la primera.

També ens ensenya un dels forns. El gran on pot coure les gerres. Ell mateix l’ha modificat per treballar des del terra poder posar la peça directament sense necessitat de remuntar-la. Ceramista i inventor? No, diu que només soluciona els problemes que es va trobant pel camí.

Per cada peça triga uns 10/12 dies modelant-la, 1 mes assecant-se, 3 dies de forn, 2 dies més perquè es refredi i després, cal omplir-la d’aigua i deixar-la plena durant un parell de setmanes per comprovar que no perd, que no té cap esquerda. Un procés llarg i costós, personalitzat per cada client, perquè li agrada adaptar-se al que cadascú necessita.

I per acabar la nostra visita, ens fa una peça petita… amb aquella facilitat, amb aquella pràctica, amb aquella gràcia… va pujant el fang, poc a poc, de manera delicada i amb molt de compte. Ens farà un gerro petit. És hipnòtic per ell i per nosaltres que ens el mirem. “El torn és terapèutic, té la capacitat de fer-te evadir” ens comenta. A més, el torn és rítmic, segueix el ritme del cos, de la respiració…. I quan ja el té acabat, agafa un fil de cuca i el gerro es plega sobre si mateix i queda totalment desfet en qüestió d’un segon i ens diu: “la vida és tan fràgil com això”

I ens fa un bot el cor.