Entrar al taller d’en Josep és com tornar enrere en el temps. Hi veiem les generacions anteriors (l’avi, el pare) a les parets en forma de fang assecat.  Altres èpoques… maneres de treballar que han conservat les maneres però no les formes, ja que, per sort, alguns moviments s’han automatitzat.

El fang se’l fa ell mateix, fa una barreja de fang refractari que li porten de Pinell de Brai i d’argila de Tortosa. Abans l’argila la treien directament del riu, però ara ja “no baixa el riu com abans i porta molta porqueria” segons ens comenta. Ens ensenya els dos materials que té en dos munts a l’exterior i ens explica que per fer el fang que utilitza, agafa una meitat de cadascun dels materials i els posa en una batedora que els remena. La barreja surt per un tub, es filtra i va omplint les basses. Triga 9 hores per omplir cadascuna de les basses que té i un dia sencer més, per repassar, que vol dir tornar remenar i omplir, perquè sinó es solidifica i no es podria fer servir. De les dues basses, en treu uns 17 o 18000 kg que ha d’entrar ell mateix al taller, mica en mica. Pes amunt i pes avall, “acabes tot desmanegat” ens diu.

Ja al taller de nou, primer passem per una sala plena de torretes de diferents mides a punt de coure. Treballa per majoristes i, en el moment en que estem amb ell, prepara una comanda d’un mateix client de jardineria. Les peces per assecar-se triguem més o menys, en funció del temps que faci i de la mida que tinguin, “ara estàs una setmana i a l’hivern estàs un mes” ens explica. Només treballa peces grosses, la 7ª generació de alfarers de peça grossa. Porta des dels 14 anys dedicant-se al fang però els seus pares el feien posar al torn als 6 ó 7 anys mentre les seves germanes eren a la piscina.

Es prepara per tornejar. Es posa el davantal i agafa una peça que ja està començada per seguir-la fent. Les peces grans no es fan de cop perquè el fang no aguantaria el pes i s’aixafaria. El torn el té de costat perquè com que treballa amb peces grans no les pot tenir al davant. La veritat és que no té una postura molt còmode, sinó tot el contrari… “los viatges que faig al fisio!” ens apunta, rient.

I treballa… I sembla fàcil quan el veus. Les mans fortes però a l’hora delicades treballen el fang, fent la peça més gran i més fina. I diu que de tant en tant també li cau, i ha de tornar a començar. I que no ho pot deixar a mitges, quan es comença una peça s’ha d’acabar. I això vol dir treballar cada dia fins que s’acaba. El fang no entén de festius ni de jornades laborals.

I el més trist de tot és que no hi ha relleu. En el seu cas no té cap aprenent, ni hi ha ningú que vingui al darrera, ell és l’últim de la família. I fora de dos joves més al poble, la resta de tallers que hi havia a Miravet també perillen. Un ofici que és perd. I una tradició local que acaba.