L’Elena és arquitecta i ha dedicat la seva pràctica professional a treballar amb el paisatge i l’urbanisme, entès com a regeneració urbana a la ciutat, i regeneració també a nivell de territori, sempre des d’una perspectiva metabòlica.

Juntament amb companys de la universitat va crear una cooperativa d’arquitectura, que és Cíclica, espai, comunitat i ecologia. Es dediquen a l’arquitectura, però entesa d’una manera àmplia: el territori, paisatge… i no només edificació. Des de rehabilitació energètica dels edificis o de creació de comunitats energètiques, per exemple. “Com també la gestió del paisatge, treballant des del paisatge productiu o reproductiu (a mi m’agrada més dir-li així) perquè és aquell que permet no només produir en un moment determinat sinó també reproduir-se en el temps.” Ens explica l’Elena.

La regeneració es fonamenta en comprendre la sostenibilitat. No es tracta només de fer greenwashing sinó de canviar el sistema. El  decreixement com a mirada i, sobretot, entendre que aquest sistema pel que ens regim no és sostenible ni econòmica, ni social ni ambientalment i, per tant, calen estratègies de canvi.

El metabolisme social ens permet entendre com funciona la societat. Igual que un organisme viu en la seva forma anatòmica i fisiològica: el cos metabolitza els recursos que consumeix i excreta els residus que genera. La societat també funciona igual. Si l’arquitectura, habitualment, s’ha enfocat cap allò que és anatòmic, a les estructures que habitem, “el metabolisme social ens permet entendre com habitem aquests espais: què implica habitar, com habitem, quins recursos consumim, tant a nivell d’edificació com a nivell de territori. I el que es persegueix és el que en diem metabolisme social circular. Es a dir, tancar cicles. I per tancar cicles, les coses no poden funcionar d’una única manera ni de manera aïllada, sinó en relació sistèmica. Una mirada holística que ens permet entendre que cap sistema és independent en sí mateix, sinó que un necessita de l’altra per complementar-se i generar un ecosistema més ric”, diu ella.

Quan parlem de metabolisme parlem sobretot de 4 vectors: aigua, matèria orgànica, matèria inorgànica i energia. A la natura, l’aigua tanca el cicle de manera natural. La matèria orgànica tanca el seu cicle gràcies a l’aigua i el sol. La matèria inorgànica té una mobilitat mínima a la natura perquè, bàsicament, es produeix per arrossegament de l’aigua. Però, en canvi, en el metabolisme urbà és el vector que genera impactes més grans. I, finalment, l’energia, que no és un flux material però en l’ecosistema natural és l’energia solar o les seves derivades, eòlica, hidràulica.

Recuperar el coneixement tradicional ens dona moltes claus per entendre els territoris i ens permetrà adaptar les estratègies de gestió que utilitzaven per cadascun dels vectors a les necessitats actuals, diferents de les del passat, evidentment. 

En el passat l’aigua es gestionava únicament per gravetat i diferenciant les diverses qualitats pels diferents usos que se’n feien. La vocació d’un territori o d’un paisatge sempre estava entesa segons la seva relació amb l’aigua (més propera, més llunyana, més escassa…). L’aigua és el vector de més magnitud, consumint-se una mitja de 100l per persona i dia, contra els 3, 4 o 5 kg d’altres residus. La matèria inorgànica sempre s’extreia de l’entorn immediat i era renovable o de mobilitat mínima, com la pedra. I la matèria orgànica, invertia el capital humà en recuperar i mantenir la capacitat productiva o reproductiva del terra, del sòl.

El problema ha esdevingut a la societat industrial, perquè utilitza, principalment, energies fòssils i en el cas dels altres vectors, s’han obert els cicles, i el sistema segueix un metabolisme lineal. Els recursos que extraiem de la litosfera es retornen als ecosistemes naturals en formes que no es poden assimilar. La situació es torna insostenible, afegint els impactes locals i globals que se’n deriven, com és el canvi climàtic, l’impacte més gran que coneixem.

Per posar un exemple concret, en el cas de Gallicant (un poble abandonat del Camp de Tarragona) van fer una anàlisi del paisatge per veure com havia canviat l’ús del paisatge en els diferents moments històrics. El paisatge estava marcat pels murs de pedra seca, explicant que era un paisatge de vinya en el passat. Una vinya que generava un rendiment econòmic que permetia invertir en fer terrasses. Per tant, el paisatge era construït, que no urbà. El paisatge és antròpic a tot arreu. Ara, aquell paisatge està en un procés d’abandonament i de recuperació de bosc. Les terrasses permetien una gestió de l’aigua més òptima i també permet plantejar estratègies d’acumulació per tenir reg puntual o inclús, per abastir els cabirols i senglars, que habiten en el bosc i són un perill pel cultiu, sobretot en èpoques de calor que van a buscar la hidratació en el fruit.

“S’ha de canviar la lectura productivista del paisatge que prioritzava la mobilitat de recursos horitzontal amb grans infraestructures de mobilitat i tornar a saber la vocació productiva de cada tros de paisatge i de cada ecosistema, així treballarem en pro de la sostenibilitat de nou. Per sort, la vinya i el celler permeten econòmicament una gestió integrada del paisatge que altres sistemes agrícoles no permeten i és per tant, un privilegi”, ens diu l’Elena.

Gràcies Elena, per aquesta classe magistral sobre el metabolisme social i, sobretot, per ser un granet de sorra en aquest gran canvi que ens ocupa.