Categories
Local Economy Local Economy Uncategorised

GEMMA LLORCA: FORN DEL BOLI

GEMMA LLORCA: FORN DEL BOLI

La Gemma Llorca, viu a Poboleda, i ha rellevat al seu sogre, en Lluis Porqueres, en l’aventura de fer pa. Físicament s’ubica a Escaladei, on ja treballava ell, i utilitza el mateix obrador i sobretot, el mateix forn de llenya.

D’ell, en Lluis, ha après l’ofici i n’ha heretat , a part de les ganes i la il·lusió de fer pa com els d’abans, els llevats mare que treballava. Ara ens els ensenya quan els acaba d’activar, fins a l’endemà no estaran a punt. Primer, comença a alimentar-los unes 24h abans de pastar amb aigua, farina i sal: “Aquest és el llevat blanc i el llevat integral, tots els pans surten a partir d’aquí”, ens els presenta. És el que es coneix com el preferment. Quan està a punt és el moment de pastar. “El llevat mare blanc deu tenir uns 10/15 anys i l’integral, li va donar un forner que ell va visitar, i crec que té més de 300 anys” Parlem de la base que s’ha anat mantenint activa des de llavors, ja que amb el pas del temps el llevat es va modificant. El mateix llevat mare d’un lloc a un altre, canvia amb el temps i pot arribar a ser un llevat completament diferent, perquè els bacteris ambientals influencien els llevats i els modifiquen. “És per això que són únics!” ens diu.

Per fer el pa a partir d’aquests llevats, a més a més de farina, aigua i sal, afegeix una mica llevat fresc. Una manera de mantenir els tempos i de donar una mica d’impuls al procés ja que sinó dependria en excés de la temperatura i la humitat ambiental.

Un altre dels tresors que fa servir la Gemma és la farina. En aquest cas, confia amb Can Mestre, una empresa familiar agrària de Sta. Coloma de Queralt, que ha recuperat blats antics. Els cultiven ecològicament i molen en un molí de pedra, per tractar-los de la millor manera possible i respectar al màxim totes les seves propietats i sabors especials.

Pa blanc i integral d’espelta i camut, només de camut, multicereals amb llavors de gira-sol, carabassa i civada; pa de fajol sense gluten però no apte per a celíacs perquè es treballa mateix obrador, per tant, hi pot haver contaminació creuada. Pa d’olives, pa de nous i panses, pa de llet, panets d’hamburguesa i de frankfurt… Va augmentant la llista a mesura que passa el temps.

Normalment el primer que fa és fer el foc per encendre el forn de llenya i escalfar-lo a uns 300º. Mentre pasta els diferents pans passaran un parell d’hores, el temps suficient perquè la temperatura del forn també baixi i sigui la ideal per coure. Li entren uns 20 pans en cada fornada, i amb una càrrega de llenya pot fer fins a dues. En acabar: treure la cendra, escombrar i netejar. I repartir els pans. “Una jornada llarga de treball però que val la pena” ens comenta. Perquè de moment, no té botiga, només treballa sota comanda, però s’està plantejant posar parada al mercat setmanal de Falset de forma més o menys immediata.

Gràcies Gemma per voler agafar el testimoni i seguir treballant aquest l’art que és fer pa i deixar-nos gaudir del seu sabor tant autèntic.

Categories
Local Economy Local Economy Uncategorised

DE LA CIUTAT AL MÓN RURAL: FORMATGERIA LINENS

DE LA CIUTAT AL MÓN RURA: FORMATGERIA LINENS

Joves, espontànies, naturals, actives, simpàtiques i molt treballadores. L’Elena, la Mercè i la Marina, 3 germanes que han tornat al poble, a Bellmunt del Priorat i han començat a fer formatge. Han canviat la vida urbana per la rural i lluny de penedir-se, estan més contentes i felices que mai. Ens obren la porta de la Formatgeria Linens i ens ensenyen el seu espai de treball. Una de les plantes de la casa familiar que han reconvertit en tenda, obrador i càmera de maduració. De moment. Perquè tenen mil idees!

La tenda, recollida i acollidora. Darrera el mostrador, l’entrada a l’obrador. Coronant l’entrada un rètol que diu: FORMATGERIA LINENS, sembla de fusta, amb un toc retro… i resulta que no, que és de cartró i està tallat a mà per elles mateixes. De fet, ens comenten divertides: “les lletres havien de ser més petites i anaven a la porta de la tenda, però no vam encertar la mida, així que ho vam aprofitar també i ho vam col·locar aquí”. Això ja ens ho diu tot.

Ens expliquen que la pandèmia les va agafar just quan acabaven de fundar-se com a cooperativa i de signar un mini-crèdit. “Sort dels estalvis!!” ens apunten francament. I és que tots els seus estalvis van servir per aguantar més d’un any… fins que es van esgotar i van haver de posar-se les piles per obrir fos com fos. Necessitaven recuperar-se i seguir amb tots els projectes que tenen al cap.

Tancar el cercle fent el formatge amb la seva pròpia llet, seria un d’ells. En aquests moments, compten amb un ramat d’unes 30 cabres, evidentment insuficients per abastir-les amb llet i assegurar una producció regular. Però les cuiden amb un gran amor i dedicació. Ens ensenyen el corral amb il·lusió i un punt d’orgull. Les cabres són molt manses (no els cal ni gos pastor per treure-les a pasturar perquè les segueixen allà on van). I, també, són precioses! Les estressem una mica amb la nostra visita que ha implicat un canvi d’horari en el menjar, però se’ns apropen, ens mengen de les mans, ens deixen passar ben arran seu, es deixen agafar i, inclús, es deixen munyir.

Quan els preguntem d’on els ha vingut això de les cabres ens expliquen la seva història. Una excursió desafortunada a la Mola de Colldejou (camí equivocat, 4 hores de caminada…) i una troballa excepcional: una cabra recent parida atacada per un gos. Un munt de sang, la tràquea oberta, l’orella penjant (una imatge una mica “gore”) però la van recollir i acompanyar fins al pastor del poble qui la va donar per morta més que viva. I ella, l’Elena, no el va voler creure (si més no, va pensar que si havia de morir preferia que “morís calenteta a casa”, ens diu). Total que després de 9 mesos batallant entre la vida i la mort, va sobreviure, es diu Irati i és la reina del ramat. Ella va ser la responsable que l’Elena entrés a l’Escola de Pastors del Pirineu i aprengués l’ofici. I es va dir: “què podem fer amb una cabra? Carn o formatge… i ens vam decidir pel formatge. I poc a poc, hem anat aprenent a fer formatges, tot i que hem hagut de fer moltes proves i, poc a poc, encara…”

Ella va ser la incitadora de les altres 2 germanes, que es van sumar al projecte ràpidament perquè sempre havien volgut fer alguna cosa juntes. I aquí estan… cuidant les cabretes, fent formatges i aprenent cada dia.

De moment, les podeu trobar a la tenda, a Bellmunt , i al mercat dels dimarts a Falset. No deixeu de provar el mató o el iogurt o el formatge Linens (un semicurat). També fan patés, formatge amb oli i, en primícia, ens van deixar provar un formatge amb nous que estava boníssim. Es fan els seus propis ferments i proven sabors i noves textures contínuament. No poden parar quietes. Així que us emplacem a seguir-les de ben aprop al seu Instagram @formatgeria.linens

Gràcies per obrir-nos les portes de casa, de la formatgeria i, sobretot, per ensenyar-nos les cabretes.

Categories
Uncategorised

EL NOSTRE ACOMPANYAMENT A LA VINYA

EL NOSTRE ACOMPANYAMENT A LA VINYA

“I la poda és clau en la domesticació de la vinya, a nivell d’individu. De cures. De responsabilitat. Perquè la poda d’hivern pot encarnar l’acte més agressiu i violent cap a la vinya si no som capaces de tenir cura, escoltar, observar, prendre consciència de cada acte, cada gest, de qüestionar-nos i d’establir una relació amb l’entorn, amb la vinya que domestiquem.¨ 

Sara Pérez

Categories
Uncategorised

EL ROC I L’ACADÈMIA DE PODA

EL ROC I L'ACADÈMIA DE PODA

Avui la conversa es dona entre la Sara Pérez i en Roc Gramona. En Roc és fill d’una empresa que enguany fa 100 anys que es dedica a la viticultura i al món del vi en el Penedès. Enòleg i apassionat de la vinya. Es defineix com “un enòleg que poda de tant en tant”.

Al capdavant de l’Acadèmia de Poda es dedica, juntament, amb d’altres professionals del sector i del Penedès, a formar i ensenyar la metodologia de la poda de respecte des del 2014. Una metodologia sensible i respectuosa amb la vinya. Un ofici, el de podar, perdut per la mecanització progressiva que han anat patint els nostres cultius.

Ara mateix, l’Acadèmia està oferint un Curs Superior en Poda de Respecte: protecció i longevitat de la vinya sota el paraigües de la Fundació URV. Una relació curiosa entre una entitat d’ànima renovadora i una institució molt academitzada, com és una Universitat. La història se’ns remunta als inicis de l’Acadèmia. Gramona va treballar amb Simonit & Sirch del 2010 al 2012 i allà té el seu primer contacte directe amb aquesta metodologia, que no és innovadora però si que és recuperada. El seu pare, com a director del clúster INNOVI, va adonar-se que a la península no hi havia cap escola ni cap possibilitat de formar-se en poda, en contra del que passava a d’altres països com França o Itàlia. D’aquí la idea de crear una escola de poda. La relació amb la Universitat va venir de forma natural, ja que és allà on el pare va treballar com a professor i on ell, en Roc, s’ha format com enòleg, una institució que s’estimen “amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes”, com molt bé ens explica. Una actualització de coneixements del tot necessària perquè divulga una visió que difereix de la metodologia més tradicional fins ara transmesa. Una metodologia, aquesta de la poda de respecte, que té com a tret fonamental la longevitat de la planta i el seu equilibri, entenent equilibri com a salut, no centrada només en la producció o la relació grau/acidesa/pH. Una visió holística de la feina més important a la vinya.

Amb la idea de no banalitzar conceptes (com ha passat amb la sostenibilitat, per exemple) i a fi d’unificar criteris, volem que ens expliqui d’on surt aquest terme de poda de respecte i amb quina actitud, quina expectativa i quin recorregut té. I llavors ens fa una mica d’història per poder entendre-ho tot millor, sobretot per entendre el perquè se la coneix com a poda italiana si ells no l’han inventat. Però el treball de reconeixement de la metodologia sí que neix a Itàlia.

En un moment en que l’edat mitjana de les nostres vinyes s’està reduint degut a la mecanització, com en d’altres sectors, ha fet que canviéssim la nostra manera d’entendre la viticultura. Cap als 70/80 comencem a transformar les finques i canviem la formació en vas de la vinya per l’emparrat. La poda del vas permet créixer la planta i ramificar, un concepte molt important. En canvi, en l’emparrat hi ha un filferro, que el que fa és limitar-la, posar-li barreres, frenar-la. Un fil que canvia el comportament natural de la vinya dràsticament.

I poc a poc, anem transformant la manera en que podem el vas. Un vas que sempre havíem podat perfectament, ara el comencem a rebaixar, li fem ferides excessives… I després de 40 anys ens adonem que les plantes s’assequen, que no són plantes sanes.

I això, els primers qui se’n van adonar van ser els italians (Simonit & Sirch). Van saber detectar aquest problema abans que ningú i el van recollir, observar i transmetre. Han trobat la manera d’ensenyar aquest “bé comú” (com molt bé diu el Roc) de forma simple i eficaç als equips de camp dels cellers.

La poda de respecte no deixa de ser aquella poda oblidada, que ja havíem utilitzat a casa nostra durant molts anys i que ens assegurava una planta longeva. Com el cordó trenat o el vas a casa nostra, la Chablis a França, el de Jerez (vara y pulgar), molt més complexe.

I la poda tradicional versus poda de respecte? Li preguntem. Per a ell, la poda tradicional és aquella poda que comencem a utilitzar als anys 80, quan la nostra mentalitat canvia el sistema de formació i transforma la nostra manera de podar, a una poda molt més mecanitzada, mecanitzable. “Jo crec que la gran majoria de gent, quan es refereix a la poda tradicional, es refereix a això, que és un nom que no s’adequa perquè per mi la poda tradicional de debò, hauria de ser aquella poda de tota la vida, feta en vas…”. Les podes oblidades. Aquesta poda de tota la vida, la que hauríem d’anomenar tradicional però hem malentès el nom.

“Potser el més difícil és adonar-se que no sabem podar. Acceptar-ho. Tornar a connectar, per poder deixar fluir la intuïció acompanyant a la planta i el seu creixement, entenent-la, observant-la” apunta la Sara que està també seguint el curs de l’Acadèmia.

Una manera de simplificar la poda per poder-la explicar als temporers, per facilitar la feina a la part productiva. Tot i que per arribar a aquesta simplificació s’ha de mirar el cep, interpretar el seu vigor, les seves ramificacions, els entrenusos, determinant si cal una poda més llarga o una poda més curta, la varietal, quin producte final volem… tot això tenint en compte els seus 4 punts principals:

Deixar ramificar, deixar créixer la planta. És el primer concepte, el més simple i el més necessari de tots i el més trencador perquè inverteix la tendència d’aquests darrers anys de rebaixar la planta. Si seguim aquest concepte, les ferides provocades per la poda són més petites i, per tant, la capacitat de cicatrització de la planta és més alta.

Seguir el flux de saba, tot i que depenent de la formació es pot seguir més o menys. El vas, al tenir més moviment, et permet seguir millor les inèrcies de ramificació, triar millor per on passa el flux de saba.

I els últims punts, la fusta de respecte i el tall a corona, dos criteris que es poden resumir en un de sol, fer talls a la fusta d’1 o 2 anys i amb respecte perquè la planta no és capaç de cicatritzar.

“Com tot, és un coneixement que s’ha de saber assentar i poder reflexionar sobre perquè ho estem fent, quines són les necessitats de cada finca (…). És a dir, com en els vins naturals: no pel fet de no afegir sulfurós allò serà un vi natural. (…) va molt més enllà”.

La poda de respecte és, en definitiva, una metodologia de poda que no ens queda tan lluny en el temps i que ha permès que vinyes de més de 100 anys arribin als nostres dies. Una poda a recuperar per seguir veient vinyes velles als nostres camps.

Gràcies Roc pel teu temps, per la teva sinceritat i la manera tan clara d’explicar-ho.

Categories
Uncategorised

PODA JOSEP LLUÍS Y MONTSE

LA PODA INTEL·LIGENT D’EN JOSEP LLUIS I LA MONTSE ALS INICIS DE MAS MARTINET

A les regions vitivinícoles com ara la Borgonya, els vins de qualitat es produeixen en pendents pronunciades on els sòls poc fèrtils faciliten el control del vigor dels ceps i produeixen un raïm de qualitat extraordinària. En canvi, als plans on s’han sedimentat els terrenys meteoritzats i transportats dels pendents, els sòls solen ser molt fèrtils i normalment s’utilitzen per al cultiu de farratges.

A partir dels anys noranta, quan els vins del Priorat començaven a ser anomenats per la premsa internacional, se’ns va presentar un dubte en quant a la utilització de les varietats tradicionals com la Garnatxa i la Carinyena, en les noves plantacions en terrasses. Podríem mantenir la mateixa qualitat i personalitat dels vins de vinyes velles, amb aquets raïms de vinyes joves?

Passejant per les vinyes joves, en temps de verema, vam observar que dels sarments prims penjaven raïms solts, que destacaven per la seva maduració homogènia, en canvi en altres sarments d’un diàmetre superior, els raïms eren compactes, amb grans grossos i atapeïts. Vam prendre la decisió de quantificar aquesta relació fent un petit estudi estadístic que ens va confirmar la nostra observació i ens va encaminar cap a la recerca de sarments més prims, per obtenir una millor qualitat del raïm, controlant el vigor del cep.

Una manera d’obtenir aquests sarments més prims, segons vam observar després de descartar algunes opcions va ser optar per augmentar el nombre de sarments. Però per fer això necessitàvem espai i, en el nostre cas, els ceps estàvem formats i el braç estava limitat. Per això, vam utilitzar un doble emparrat en una de les finques on treballàvem i a l’altra vam idear el sistema de l’emparrat circular.

Teníem clar el diàmetre aproximat que havien de tenir els sarments de les nostres vinyes però no sabíem quants sarments per planta necessitàvem. Així que vam estudiar com havia de ser el nostre sarment “ideal”. Per fer-ho havíem de pesar cada sarment per saber el seu pes en grams i amb això, descobrir el seu pes mitjà. El pes mitjà que ens era necessari per obtenir un raïms de morfologia òptima.

Sense entrar en més detalls, finalment vam apostar per una poda intel·ligent per deixar el nombre de sarments adequat al vigor de cada cep amb la finalitat de repartir-lo i així incidir directament en la qualitat del raïm.

Més endavant, podreu trobar més informació d’això i d’altres temes igual d’interessants en un nou apartat de www.masmartinet.com dedicat exclusivament als estudis i experiències del Josep Lluís Pérez i la Montse Ovejero.

Categories
Uncategorised

PODA, RESPONSABILITATS I ALTRES DOMESTICACIONS…

PODA, RESPONSABILITATS I ALTRES DOMESTICACIONS...

Encara que no prestem atenció a les alteracions que hem provocat durant mil·lennis i les haguem naturalitzat i, ja lluny de sorprendre’ns, les sentim justes i necessàries, no ens redimeix de ser-ne, dia a dia i per sempre més, responsables.

I una d’aquestes alteracions brutals a la que dediquem mesos cada any de les nostres vides és la poda d’hivern.

La poda és l’acte de rejovenir any rere any una planta per a que ens doni més fruits dels que ella necessita per reproduir-se.

Uau! Com és possible que haguem aconseguit aquesta alteració de la vida natural en profit nostre?

Doncs a través de la domesticació, que és el procés provocat i guiat per l’ésser humà en què plantes i animals passen de l’estat salvatge a l’estat domèstic per aconseguir aliments o altres recursos. El descobriment de l’agricultura, del conreu de plantes i de la domesticació d’aquestes és l’eix vertebral de la revolució del neolític, fa 11.000 anys. La primera gran Revolució!

I anomenem revolució a la creació a escala planetària de nous paradigmes, i la primera té a veure amb deslligar-se de les lleis naturals, dels equilibris naturals viscuts fins al moment. Té a veure amb com l’ésser humà modifica l’entorn a nivell planetari.

Així entenem la domesticació com la modificació de caràcters morfològics, fisiològics i fins i tot comportamentals, nous i hereditaris, degut a la interacció i la intervenció prolongades i fins i tot a una selecció deliberada per part de l’ésser humà. I així hem centrat l’evolució de la nostra cultura occidental en la modificació i el control de l’entorn… per a poder-nos creure el melic del mon.

De fet és només una manera de veure-ho, podríem haver-nos centrat en l’observació de la natura, com a eix de la nostra cultura, i haguéssim trobat respostes diferents, i ens haguéssim relacionat amb l’entorn de manera diferent. Però no.

Per entendre aquest afany de domesticació hem de tenir en compte que ocorre a dos nivells, el nivell d’espècie (que és un nivell històric, quasi planetari, i que té a veure sobretot amb la selecció) i el nivell d’individu (o de comunitat, i tot el que té a veure amb la cura directa de la planta o plantes domesticades aquí i ara).

I un dels processos més intensos al nivell d’individu és sens dubte la poda. La vinya no vol ser podada, la vinya es ramifica, s’enlaira, es torça, s’enganxa, s’allunya, creix, creix, creix i nosaltres li donem un espai petit on moure’s, on créixer, sempre insuficient. La tutoritzem, la tallem, la conduïm, la rebaixem, la rebaixem, la rebaixem.

I la poda, que és el procés que ens ocupa, és clau en la domesticació de la vinya, a nivell d’individu. De cures. De responsabilitat. Perquè la poda d’hivern pot encarnar l’acte més agressiu i violent cap a la vinya si no som capaces de tenir cura, escoltar, observar, prendre consciència de cada acte, cada gest, de qüestionar-nos i d’establir una relació amb l’entorn, amb la vinya que domestiquem.

De fet crec que en la cura de la vinya aquí i ara, prefereixo mil vegades l’accepció de domesticació d’ El petit príncep, A. Saint-Exupéry, 1943.

-Què vol dir “domesticar”?
– És una cosa massa oblidada —va dir la guineu—. Vol dir “crear lligams”…
– Crear lligams?
– És clar —va dir la guineu—. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món…

(…)

– Només es coneixen les coses que es domestiquen —va dir la guineu—. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!
– Què s’ha de fer? —va dir el petit príncep.
– S’ha de ser molt pacient —va respondre la guineu. Per començar t’asseuràs una mica lluny de mi, així, a l’herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop…

I observar. Què esperem de la vinya?, què en volem obtenir? què donem a canvi?, com facilitem el seu creixement? la seva evolució? com la cuidem? com la permetem?

I així la poda podrà ser un acompanyament, un entendre, un comprendre fruit de la observació de la natura, i podrem permetre a les plantes créixer i créixer i ramificar-se i expandir-se… i potser un dia, ens haurem deixat domesticar per la vinya.

Categories
Uncategorised

HIVERN = PODA

HIVERN = PODA

Acaben les festes de Nadal, ens reincorporem a la feina. Ens trobem una vinya despullada, despentinada, dormida. Temperatures baixes, gelades. I és el moment de començar a podar. Una poda de respecte, respecte pel cep, per la planta… una poda que ajudarà a la vinya a créixer més sana, a ser més longeva, a tenir una millor producció.

A Mas Martinet fa temps que ens centrem en una poda de respecte. El seu objectiu segueix sent regular el desenvolupament de la planta però intentant fer els talls el més allunyats del tronc possible i, sempre, sobre la fusta més jove del cep. L’idea és provocar ferides més petites i de més fàcil recuperació per evitar possibles malalties, com la Yesca.

No és un procés senzill i demana coneixement i pràctica. Per això, periòdicament, ens formem pels millors professionals. Una formació en la que participa tot l’equip. Uns dies que ens permeten parar i pensar el perquè fem el què fem, per intentar reflexionar sobre una de les feines més importants a la vinya. Per fer una poda amb consciència i obtenir els màxims beneficis: unes vinyes més saludables, resistents i, conseqüentment, un raïm de més qualitat.

Categories
Uncategorised

SINDICAT DE LA FIGUERA

SINDICAT DE LA FIGUERA

Al 2004, mentre el René treballava juntament amb el seu pare a Laurona i buscaven garnatxes pel vi, els hi va arribar un raïm d’una vinya del poble de la Figuera. El van vinificar i van al·lucinar. A partir de llavors, el René cada any visitava la cooperativa de La Figuera i provava els seus vins a doll. Sempre els trobava bons, molt bons!

Gràcies a un encàrrec del pare del René per fer un nou vi, tot es desencadena. L’encàrrec passa al seu fill i…  tot comença. En René va anar a veure els cooperativistes i els va proposar passar a ampolla tot el vi a doll sense cost a canvi de rebre uns quilos de raïm per poder fer un parell de vins. I els va demanar una finca per poder treballar-la i fer un vi per Venus La Universal (el Venus de la Figuera). Els cooperativistes van acceptar.

La primera embotellada del Sindicat de la Figuera es va fer gràcies al Quim Vila, de Vila Viniteca. A ell se li va vendre el vi d’aquesta primera embotellada, permetent fer el disseny de l’etiqueta, la impressió, la compra d’ampolles i caixes (amb l’avançada del pagament).

Al 2014, primera verema, en René i l’equip arriben a la Figuera. Fred, pluja… i tot podrit. Tot podrit. Es salva alguna cosa pels projectes d’en René però no es va poder fer el Sindicat de la Figuera. Decideixen esperar un any perquè el primer any d’un projecte nou és molt important i decisiu.  

2015, 2n any, torna a ploure… però aquest cop no es pot esperar. El Sindicat 2015 va ser un vi diferent, més fràgil, però que denota el caràcter de la Figuera. Vila Viniteca rep, finalment, el vi i comença a vendre per Barcelona, aconseguint un posicionament espectacular.

La col·laboració entre en René Barbier i la Cooperativa de la Figuera continua. En René ajudava als cooperativistes en el tema tècnic però, realment, el vi es seguia fent com sempre s’havia fet. Al 2014 observa, al 2015 quasi no es canvia res, tot i ser una manera diferent de fer a la que està acostumat (sense seleccionar, tot junt al trull…) I poc a poc, es va depurant la tècnica i alguns conceptes de viticultura com els tractaments sistèmics. I mica en mica aquests tractaments també s’estan minimitzant (s’ha eliminat l’aplicació d’herbicida i la conseqüent, coberta vegetal tan necessària)

I el potencial de la Figuera és molt gran (tant per espai com per tipicitat) però els cooperativistes no hi veuen futur. La sorpresa arriba en forma d’oferiment per part de la Cooperativa a Venus La Universal perquè els rellevi en el projecte. Els cooperativistes seguiran implicats amb el raïm però la gestió tant administrativa com tècnica passarà a Venus. Un nou repte que s’accepta amb ganes i molta il·lusió renovada.

La Figuera és una de les zones del Priorat més especials perquè treballa una sola varietat de raïm, la garnatxa negra, i tots els perfils de vi possibles (des del més econòmic al Grand Cru). Amb un estil comú i reconeixible. I sobretot l’alçada, que ens dona un vi de perfil lleuger, molt delicat i d’acidesa marcada.

Sindicat de la Figuera és un vell projecte renovat, amb ganes de seguir sent i fer-se gran per arribar ben lluny.  

Categories
Uncategorised

LES COUSINS

LES COUSINS

El Marc i l’Adrià, Les Cousins. Ens trobem amb ells a les instal·lacions de Cims de Porrera, on vinifiquen els vins del seu projecte. Ho volem saber tot i, comencem pel principi, com no pot ser d’altra manera. És divertit comprovar la seva confiança i complicitat.

Els costa posar-se d’acord sobre on estava cadascun d’ells quan va començar el projecte (a França o al Priorat). Finalment, coincideixen en un any, el 2000… però llavors l’Adrià, es posa seriós: “Realment, Les Cousins comença des de que vam néixer, com aquell qui diu” Tota la infantesa junts, a Quatretondeta (el poble on vivia el Marc i on es trobaven els estius), jugant junts també a futbol, treballant junts a Mas Martinet, al tros, obligats (com diuen ells)…. Són també algunes de les vivències que han reflectit les etiquetes dels seus vins. La parella sempre tenia ganes de fer alguna cosa diferent però no tenia massa temps, i tot suposava un esforç i dedicació que no podien assumir.

“Teníem clar que érem molt joves i que estàvem dins d’un món de gent gran, molt d’home, molt clàssic…” ens comenta l’Adrià. “I molt carca” puntualitza el Marc. Un moment del Priorat en que els vins eren cars i rústics, i els dos cosins volien desmarcar-se d’això buscant alguna cosa més divertida, més juvenil, no tan seriosa.

Després de molts intents, l’any 2007, es van adonar que podien fer un vi a Porrera, amb els Viticultors de la Cooperativa. Un primer vi que seria el Sagesse, sense saber-ho. Un gran vi, que volien embotellar i guardar. No va ser el vi que esperaven. El Marc explica que Les Cousins sempre parlen de frescor, de buscar vins més bevibles i aquell 2007 no ho era. Era, tot el contrari, era superextracció. “Era (…) anar en contra de tot (…) un vi molt rústic, molt forçat”

Amb el primer Inconscient embotellat al 2009 i tret al mercat al 2010, la cosa ja va canviar. Van aconseguir un vi molt més accessible en tots els sentits, més bevible i molt econòmic, ideal per la gent jove. El públic al que es volien dirigir, el que trobaven a faltar al Priorat.

L’Antagonique ve després. Volien fer coses noves, diferents, trencar esquemes. Ja ho havien aconseguit pel que feia a la imatge del projecte, però ara calia fer-ho també en els vins. “I un blanc de negres, no ho havia fet mai ningú” ens comenta l’Adrià. El Marc ens recorda la seva experiència a Mas Martinet Assessoraments, de la mà d’en Josep Lluis Pérez, en un assessorament a Egipte en el que s’havia plantat, al desert, totes les varietats blanques més populars i la que millor va funcionar en blanc va ser la garnatxa negra, evidentment en condicions molt diferents que les nostres però va ser en base a aquesta experiència, que van buscar les finques de garnatxa més productives per poder fer el blanc de negres.

El problema se’l van trobar després… amb la qualificació del vi, molt complicada tant per legislació, tot just estaven canviant la normativa per permetre fer un blanc de varietats autòctones, com pel color, ja que se’l considerava rosat quan se’l presentava com a blanc o se’l considerava blanc quan se’l presentava com a rosat. Finalment, després de 2/3 anys, el blanc de negres és un rosat i així no tenen problemes.I tots els noms en francès? Una pregunta obligada. I la resposta ens sorprèn per la senzillesa. Segons l’Adrià: “I perquè no?” Els agrada el francès, han estat a França, el Marc té la seva parella francesa… I sona millor, més romàntic.

Excepte el Donzell. El Donzell el pensen gràcies a un bon amic, el Joan Carbó, qui els proposa la idea pensant en les terrasses de Barcelona. Comencen a treballar la idea fent un tast a cegues de més de 20 vermuts diferents de França, Itàlia i Espanya per arribar a la conclusió que cap d’ells els hi agradava. Per tant, descartada la idea de fer un vermut, comencen a pensar en alguna altra cosa, sense alcohol afegit, macerant les herbes fresques i no seques. I van començar a fer proves sobre una base de vi rosat de 15,5º, provant diferents espècies i herbes… fins aconseguir la recepta original que, evidentment, no ens diuen.

I el futur… no el pensen gaire perquè el dia a dia ja porta molta feina. Però anys com els d’enguany porten sorpreses així que sense saber què, ni quan, ni com, ni sota quin nom, ens fan saber que hi haurà un nou vi, fora de la DOQ, buscant coses diferents. “De vegades quan ho forces no funciona” diu el Marc. Aquest any se l’han trobat.

Ja estem impacients per saber-ne més.

Fotografías de Claudia Grosche       @claudiagrosche

Categories
Uncategorised

SARA & RENÉ

SARA & RENÉ

El projecte de la Sara & René comença gràcies a un petita herència que va rebre el René per part del seu avi. Ell, en René, tenia moltes ganes de crear un projecte des de la vinya, sense pressions familiars, alguna cosa que li fos pròpia. El René portava treballant a Clos Mogador, al costat del seu pare, al celler, des de 1992 però sense tocar la part de vinya per res. I era una part del procés que li feia gràcia aprendre i treballar.

Van començar a mirar vinyes i, finalment, van comprar una vinya a la vall de Pesseroles. Una vinya abandonada, amb 4 terrasses mal fetes i la part de dalt, de blanc en producció. Les terrasses les van convertir en coster: “crec que deu ser la primera vegada a la història que això passa” ens comenta divertit. La idea era treballar amb vinya vella, però aquella vinya estava abandonada des de feia 10 o 15 anys, així que la van haver de recuperar. Una feinada en hores, dedicació i paciència. Calia podar, podar, podar… Agafar la última fulla verda i anar podant. “Perquè clar, quan una vinya no es poda, es va enfustant, i només treu brot nou al final de tot… llavors vas tallant, va rebrotant, tornes a tallar per sota…”  ens explica. I així van tardar uns 4/5 anys en aconseguir rejovenir la planta. Prou perquè tornés a ser productiva. Poc productiva, però productiva, al cap i a la fi.

La Sara ens explica que les plantes no necessiten fer molta fruita. A la natura, al bosc, allà on no intervé la mà de l’home, una planta només fa llavor per supervivència i, per tal que aquella llavor no li faci la competència allà mateix, té dues opcions:  o és el vent que se l’endú més enllà o bé la recobreix en forma de fruit, perquè sigui un animal que se la mengi i, mitjançant els seus excrements, la torni al terra uns metres o kilòmetres més lluny. “A nosaltres això ens encanta però no ens val només una llavor, sinó que volem un kg. Per tant, hem de rejovenir-la(…) És com enganyar la planta, seduir-la perquè et doni un munt de fruit”

Evidentment, durant les primeres anyades només van utilitzar el raïm de la part de vinya que ja estava en producció, de la part alta que van llogar al mateix moment que van comprar la parcel·la. I a mesura que la vinya vella recuperada va anar donant raïm, van poder augmentar la quantitat d’ampolles produïdes. Ara ja estant en plena producció, però ha costat 20 anys. La gran sorpresa ha estat que el 80/90% de les vinyes han sobreviscut. Un índex altíssim tractant-se de vinya vella tant de temps abandonada.

A la mateixa parcel·la, i sempre en producció, hi ha el blanc. Una vinya de 50/60 anys, una de les vinyes de blanc més velles de la parella. Bellvisos blanc és el descobriment de la trepat blanca. Una varietat que genèticament no té res a veure amb el trepat negre, i de la que només existeixen unes poques hectàrees entre Montsant i Priorat.

Al 2002 van fer una nova plantació de garnatxa, monestrell i una mica de sirà. I al 2008 comencen a fer el vi Partida Pedrer. Al principi, semblava un segon vi de vinya jove. Va costar definir-lo. Després d’uns anys provant, al 2014, després d’haver fer el Dido, la solució Rosa i també, després d’una conversa amb en Josep Roca en la es preguntava perquè no fèiem rosat al Priorat, en René va decidir donar un tomb i provar de fer un rosat també. 2014 i 2015 es va fer rosat i negre. “al 2016 el negre em surt fatal i el rosat em queda genial! I a partir de 2017, mira saps què… fem-ho tot rosat. Però al 2018 torno a fer una prova amb maceració carbònica” ens diu. Allò va ser una punt d’inflexió. Tant el negre, més lleuger i menys color. Com el rosat, que utilitzava la part més concentrada de la vinya. I ho han mantingut fins al dia d’avui.

El projecte de Sara & René és un projecte que se l’han sentit sempre com a una oportunitat per investigar: “És el nostre I+D” diu el René.  Un projecte on s’han sentit lliures pel fet de ser un projecte propi i no haver de rendir comptes.

Un dels pilars fonamentals sobre es va recolzar el projecte des de ben al principi, era el fet que volien els vins molt vells. Els primers 10 anys, van destinar tots els diners que guanyaven d’una assessoria a un celler a la Ribera Sacra, directament cap a S&R. I el dia que van plegar d’assessorar-lo, va ser el dia que van començar a vendre el vi. 5/10 anys d’envelliment, les ampolles petites (ara mateix estan en 7 anys) i 15/20 anys, els màgnums. Una part molt important de la producció s’embotella en aquest format.

I un dels altres pilars era que volien vendre els vins per un canal de distribució diferent. Un dels temes pendents en el que encara s’hi està treballant. De moment, hi ha uns 20/30 restaurants tops que tenen el projecte de forma exclusiva i la intenció és fer arribar la resta d’ampolles directament al consumidor final. Són vins cars tant pel que fa a la poca producció, com pel que fa a la criança dels vins i aquesta és la manera de que els vins arribin a un preu més ajustat.

Potser en un futur no molt llunyà es podran conèixer tant les vinyes com els vins in situ. Una possibilitat en la que s’hi està treballant i permetrà ensenyar-vos la bellesa i la duresa d’aquestes vinyes tant especials.

Nuestra web usa cookies para mejorar la experiencia de usuario y le recomendamos aceptar su uso para aprovechar plenamente la navegación.