LES COUSINS

El Marc i l’Adrià, Les Cousins. Ens trobem amb ells a les instal·lacions de Cims de Porrera, on vinifiquen els vins del seu projecte. Ho volem saber tot i, comencem pel principi, com no pot ser d’altra manera. És divertit comprovar la seva confiança i complicitat.

Els costa posar-se d’acord sobre on estava cadascun d’ells quan va començar el projecte (a França o al Priorat). Finalment, coincideixen en un any, el 2000… però llavors l’Adrià, es posa seriós: “Realment, Les Cousins comença des de que vam néixer, com aquell qui diu” Tota la infantesa junts, a Quatretondeta (el poble on vivia el Marc i on es trobaven els estius), jugant junts també a futbol, treballant junts a Mas Martinet, al tros, obligats (com diuen ells)…. Són també algunes de les vivències que han reflectit les etiquetes dels seus vins. La parella sempre tenia ganes de fer alguna cosa diferent però no tenia massa temps, i tot suposava un esforç i dedicació que no podien assumir.

“Teníem clar que érem molt joves i que estàvem dins d’un món de gent gran, molt d’home, molt clàssic…” ens comenta l’Adrià. “I molt carca” puntualitza el Marc. Un moment del Priorat en que els vins eren cars i rústics, i els dos cosins volien desmarcar-se d’això buscant alguna cosa més divertida, més juvenil, no tan seriosa.

Després de molts intents, l’any 2007, es van adonar que podien fer un vi a Porrera, amb els Viticultors de la Cooperativa. Un primer vi que seria el Sagesse, sense saber-ho. Un gran vi, que volien embotellar i guardar. No va ser el vi que esperaven. El Marc explica que Les Cousins sempre parlen de frescor, de buscar vins més bevibles i aquell 2007 no ho era. Era, tot el contrari, era superextracció. “Era (…) anar en contra de tot (…) un vi molt rústic, molt forçat”

Amb el primer Inconscient embotellat al 2009 i tret al mercat al 2010, la cosa ja va canviar. Van aconseguir un vi molt més accessible en tots els sentits, més bevible i molt econòmic, ideal per la gent jove. El públic al que es volien dirigir, el que trobaven a faltar al Priorat.

L’Antagonique ve després. Volien fer coses noves, diferents, trencar esquemes. Ja ho havien aconseguit pel que feia a la imatge del projecte, però ara calia fer-ho també en els vins. “I un blanc de negres, no ho havia fet mai ningú” ens comenta l’Adrià. El Marc ens recorda la seva experiència a Mas Martinet Assessoraments, de la mà d’en Josep Lluis Pérez, en un assessorament a Egipte en el que s’havia plantat, al desert, totes les varietats blanques més populars i la que millor va funcionar en blanc va ser la garnatxa negra, evidentment en condicions molt diferents que les nostres però va ser en base a aquesta experiència, que van buscar les finques de garnatxa més productives per poder fer el blanc de negres.

El problema se’l van trobar després… amb la qualificació del vi, molt complicada tant per legislació, tot just estaven canviant la normativa per permetre fer un blanc de varietats autòctones, com pel color, ja que se’l considerava rosat quan se’l presentava com a blanc o se’l considerava blanc quan se’l presentava com a rosat. Finalment, després de 2/3 anys, el blanc de negres és un rosat i així no tenen problemes.I tots els noms en francès? Una pregunta obligada. I la resposta ens sorprèn per la senzillesa. Segons l’Adrià: “I perquè no?” Els agrada el francès, han estat a França, el Marc té la seva parella francesa… I sona millor, més romàntic.

Excepte el Donzell. El Donzell el pensen gràcies a un bon amic, el Joan Carbó, qui els proposa la idea pensant en les terrasses de Barcelona. Comencen a treballar la idea fent un tast a cegues de més de 20 vermuts diferents de França, Itàlia i Espanya per arribar a la conclusió que cap d’ells els hi agradava. Per tant, descartada la idea de fer un vermut, comencen a pensar en alguna altra cosa, sense alcohol afegit, macerant les herbes fresques i no seques. I van començar a fer proves sobre una base de vi rosat de 15,5º, provant diferents espècies i herbes… fins aconseguir la recepta original que, evidentment, no ens diuen.

I el futur… no el pensen gaire perquè el dia a dia ja porta molta feina. Però anys com els d’enguany porten sorpreses així que sense saber què, ni quan, ni com, ni sota quin nom, ens fan saber que hi haurà un nou vi, fora de la DOQ, buscant coses diferents. “De vegades quan ho forces no funciona” diu el Marc. Aquest any se l’han trobat.

Ja estem impacients per saber-ne més.

Fotografías de Claudia Grosche       @claudiagrosche

La nostra web utilitza cookies per oferir una millor experiència d’usuari i li recomanem que acceptis el seu ús per gaudir plenament de la teva navegació.