PODA, RESPONSABILITATS I ALTRES DOMESTICACIONS...

Encara que no prestem atenció a les alteracions que hem provocat durant mil·lennis i les haguem naturalitzat i, ja lluny de sorprendre’ns, les sentim justes i necessàries, no ens redimeix de ser-ne, dia a dia i per sempre més, responsables.

I una d’aquestes alteracions brutals a la que dediquem mesos cada any de les nostres vides és la poda d’hivern.

La poda és l’acte de rejovenir any rere any una planta per a que ens doni més fruits dels que ella necessita per reproduir-se.

Uau! Com és possible que haguem aconseguit aquesta alteració de la vida natural en profit nostre?

Doncs a través de la domesticació, que és el procés provocat i guiat per l’ésser humà en què plantes i animals passen de l’estat salvatge a l’estat domèstic per aconseguir aliments o altres recursos. El descobriment de l’agricultura, del conreu de plantes i de la domesticació d’aquestes és l’eix vertebral de la revolució del neolític, fa 11.000 anys. La primera gran Revolució!

I anomenem revolució a la creació a escala planetària de nous paradigmes, i la primera té a veure amb deslligar-se de les lleis naturals, dels equilibris naturals viscuts fins al moment. Té a veure amb com l’ésser humà modifica l’entorn a nivell planetari.

Així entenem la domesticació com la modificació de caràcters morfològics, fisiològics i fins i tot comportamentals, nous i hereditaris, degut a la interacció i la intervenció prolongades i fins i tot a una selecció deliberada per part de l’ésser humà. I així hem centrat l’evolució de la nostra cultura occidental en la modificació i el control de l’entorn… per a poder-nos creure el melic del mon.

De fet és només una manera de veure-ho, podríem haver-nos centrat en l’observació de la natura, com a eix de la nostra cultura, i haguéssim trobat respostes diferents, i ens haguéssim relacionat amb l’entorn de manera diferent. Però no.

Per entendre aquest afany de domesticació hem de tenir en compte que ocorre a dos nivells, el nivell d’espècie (que és un nivell històric, quasi planetari, i que té a veure sobretot amb la selecció) i el nivell d’individu (o de comunitat, i tot el que té a veure amb la cura directa de la planta o plantes domesticades aquí i ara).

I un dels processos més intensos al nivell d’individu és sens dubte la poda. La vinya no vol ser podada, la vinya es ramifica, s’enlaira, es torça, s’enganxa, s’allunya, creix, creix, creix i nosaltres li donem un espai petit on moure’s, on créixer, sempre insuficient. La tutoritzem, la tallem, la conduïm, la rebaixem, la rebaixem, la rebaixem.

I la poda, que és el procés que ens ocupa, és clau en la domesticació de la vinya, a nivell d’individu. De cures. De responsabilitat. Perquè la poda d’hivern pot encarnar l’acte més agressiu i violent cap a la vinya si no som capaces de tenir cura, escoltar, observar, prendre consciència de cada acte, cada gest, de qüestionar-nos i d’establir una relació amb l’entorn, amb la vinya que domestiquem.

De fet crec que en la cura de la vinya aquí i ara, prefereixo mil vegades l’accepció de domesticació d’ El petit príncep, A. Saint-Exupéry, 1943.

-Què vol dir “domesticar”?
– És una cosa massa oblidada —va dir la guineu—. Vol dir “crear lligams”…
– Crear lligams?
– És clar —va dir la guineu—. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món…

(…)

– Només es coneixen les coses que es domestiquen —va dir la guineu—. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!
– Què s’ha de fer? —va dir el petit príncep.
– S’ha de ser molt pacient —va respondre la guineu. Per començar t’asseuràs una mica lluny de mi, així, a l’herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop…

I observar. Què esperem de la vinya?, què en volem obtenir? què donem a canvi?, com facilitem el seu creixement? la seva evolució? com la cuidem? com la permetem?

I així la poda podrà ser un acompanyament, un entendre, un comprendre fruit de la observació de la natura, i podrem permetre a les plantes créixer i créixer i ramificar-se i expandir-se… i potser un dia, ens haurem deixat domesticar per la vinya.