Categories
Historia Historia Uncategorised

JAUME CIURANA

JAUME CIURANA

Parlem aquest dilluns amb la família d’en Jaume Ciurana. Un nom recurrent en tots els articles que hem anat publicant aquestes últimes setmanes. Es mereix, per tant, un repàs a la seva trajectòria donada la clara importància que va tenir pel Priorat i, sobretot, per l’evolució del Priorat aquests darrers 30 anys. Per aquesta raó, emplacem la seva vídua, la M. Dolors Llevadot i els seus dos fills, la Blanca i el Jaume Ciurana, a que ens parlin d’ell i de la seva vida.

Nascut a Barcelona i de mare falsetana (tot i que el seu fill Jaume, ens comenta que ha pogut documentar la família fins al s. XVIII). Estudià farmàcia (com el seu pare) i enologia (Talans, França). I quan preguntem sobre la seva carrera política, la M. Dolors ens diu que ell era minyó-escolta (delegat dels Minyons de Muntanya de la Diocesana d’Escoltisme de Barcelona). I ho diu orgullosa perquè això ho explica tot. Si busquem quina és la filosofia de l’associació, l’objectiu es manté al llarg dels anys: educar infants i joves a través del mètode d’escolta i guia perquè esdevinguin persones actives, conscients i compromeses amb la societat.

Inicià la seva carrera d’enòleg com a director tècnic de Masia Bach i, passats uns anys, va treballar a Codorniu on se li va encomanar rehabilitar Raimat. El Clos Clamor i Clos Abadia, són dos vins que li deuen el seu nom (molt enginyosament va buscar un nom que no pogués ser traduït, perquè ell volia posar noms catalans – ens comenta en Jaume fill). I d’allà el seu salt a les institucions, proposat pel Conseller Josep Roig (Conseller d’Agricultura i Ramaderia a la Generalitat provisional del 1977 al 1980) va emprendre la direcció de l’Institut Català de la Vinya i el Vi i de les estacions enològiques de Vilafranca i Reus. Allà fou quan va començar a difondre les seves idees sobre el vi: el fet de que calia cuidar tot el cicle, cuidant la planta, el procés d’elaboració, el producte final i la comercialització, posant especial èmfasis en aquesta última. Va picar molta pedra per fer entendre la importància de la figura de comercial i de gerent, sobretot a les cooperatives, a fi d’alliberar el pagès d’aquesta responsabilitat i professionalitzar aquesta part del negoci tant important. També repetia amb insistència la necessitat de baixar el grau dels vins, ens comenta la M. Dolors, perquè els vins del Priorat de principis dels 80 eren vins de 17 i 18 graus. Però també va fer participar de la modernització dels cellers, convencent-los de que era important invertir en dipòsits d’acer inoxidable externs als edificis (que ell va descobrir en un viatge a Califòrnia acompanyat per la seva filla Blanca). Sempre buscant aquella qualitat del vi que tant anhelava i que estava convençut que es podia aconseguir amb els mitjans adequats.

El seu càrrec de director també el va posar en contacte amb en Mn. Ciurana i amb ell, la possibilitat de crear uns estudis de segon grau en viticultura i enologia i, més endavant, juntament amb en Lluis Arola Ferrer, en la creació de la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili. Amb aquests dos nous estudis va donar l’oportunitat a molts de fer aquesta especialitat a casa, sense necessitat de marxar fora de Catalunya i, evidentment, formar els nous professionals del món el vi que després poguessin treballar a casa nostra.

Des de l’INCAVI, en Jaume Ciurana, va crear la Mostra de Vins i Caves de Catalunya. Un format de fira completament innovador que permetia acostar el client final al productor i elaborador de vins. A partir de la primera mostra, a l’any 1980, se’n van anar organitzant d’altres, fins a avui en dia que és un recurs molt utilitzat per tots els pobles i ciutats en tota mena de festes i celebracions.

Demanem que ens expliquin alguna anècdota que recordin i, evidentment, costa recordar-ne només una ja que en van ser moltes que es van anar acumulant en les seves anades i tornades de Barcelona al Priorat visitant cellers i cooperatives, treballant per contagiar el seu gust pel bon vi i les seves ganes de fer les coses ben fetes. Finalment,  la M. Dolors recorda una carta duríssima del conseller de Sanitat (amic i company del Jaume Ciurana Galceran) perquè en Jaume sempre deia que calia beure vi amb moderació, que el que feia mal eren els licors i destil·lats, però va coincidir amb una campanya als mitjans molt important i no van agradar gaire els seus comentaris, i riu.

Però ell tenia un somni, fer-se el seu propi celler… segurament ho hagués aconseguit si la vida no se li hagués acabat massa d’hora, als 50 anys. Tot just llavors, acabava de plantar al Mas Ciurana, el mas de la família que tenien a Falset i que van vendre al 1991, Chardonnay i Cabernet, dues varietats forànies que prometien.

Tenim moltes coses a agrair en Jaume Ciurana Galceran, la seva catalanitat i ganes d’ajudar el país, la seva empenta i determinació, i la seva entrega a la feina. Va tenir aquesta visió sobre el Priorat i va aconseguir alinear tothom en aquesta direcció, ens comenta la família. Llàstima que no arribés a veure el seu llegat i l’evolució que ha seguit la comarca.

Gràcies M. Dolors, Jaume i Blanca pels records compartits.

.

Us deixem un fragment de l’entrevista que li va fer Joaquim M Puyal al programa “Vostè pregunta” de l’circuit en català de TVE (vostè pregunta) el 1983

Categories
Uncategorised

JAUME CIURANA

JAUME CIURANA

Ens hem trobat amb la família d’en Jaume Ciurana. Un nom recurrent en tots els articles que hem anat publicant aquestes últimes setmanes. Es mereix, per tant, un repàs a la seva trajectòria donada la clara importància que va tenir pel Priorat i, sobretot, per l’evolució del Priorat aquests darrers 40 anys. Per aquesta raó, emplacem la seva vídua, la M. Dolors Llevadot i els seus dos fills, la Blanca i el Jaume Ciurana, a que ens parlin d’ell i de la seva vida.

Nascut a Barcelona i de mare falsetana (tot i que el seu fill Jaume, ens comenta que ha pogut documentar la família fins al s. XVIII). Estudià farmàcia (com el seu pare) i enologia (Talence, França). I quan preguntem sobre la seva carrera política, la M. Dolors ens diu que ell era minyó-escolta (delegat dels Minyons de Muntanya de la Diocesana d’Escoltisme de Barcelona). I ho diu orgullosa perquè això ho explica tot. Si busquem quina és la filosofia de l’associació, l’objectiu es manté al llarg dels anys: educar infants i joves a través del mètode d’escolta i guia perquè esdevinguin persones actives, conscients i compromeses amb la societat.

Inicià la seva carrera d’enòleg com a director tècnic de Masia Bach i, passats uns anys, va treballar a Codorniu on se li va encomanar rehabilitar Raimat. El Clos Clamor i Clos Abadia són dos vins que li deuen el seu nom (molt enginyosament va buscar un nom que no pogués ser traduït, perquè ell volia posar noms catalans – ens comenta en Jaume fill). I d’allà el seu salt a les institucions, proposat pel Conseller Josep Roig (Conseller d’Agricultura i Ramaderia a la Generalitat provisional del 1977 al 1980) va emprendre la direcció de l’Institut Català de la Vinya i el Vi i de les estacions enològiques de Vilafranca i Reus. Allà fou quan va començar a difondre les seves idees sobre el vi: el fet de que calia cuidar tot el cicle, cuidant la planta, el procés d’elaboració, el producte final i la comercialització, posant especial èmfasis en aquesta última. Va picar molta pedra per fer entendre la importància de la figura de comercial i de gerent, sobretot a les cooperatives, a fi d’alliberar el pagès d’aquesta responsabilitat i professionalitzar aquesta part del negoci tant important. També repetia amb insistència la necessitat de baixar el grau dels vins, ens comenta la M. Dolors, perquè els vins del Priorat de principis dels 80 eren vins de 17 i 18 graus. Però també va fer participar de la modernització dels cellers, convencent-los de que era important invertir en dipòsits d’acer inoxidable externs als edificis (que ell va descobrir en un viatge a Califòrnia acompanyat per la seva filla Blanca). Sempre buscant aquella qualitat del vi que tant anhelava i que estava convençut que es podia aconseguir amb els mitjans adequats.

El seu càrrec de director també el va posar en contacte amb en Mn. Ciurana i amb ell, la possibilitat de crear uns estudis de segon grau en viticultura i enologia i, més endavant, juntament amb en Lluís Arola Ferrer, en la creació de la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili. Amb aquests dos nous estudis va donar l’oportunitat a molts de fer aquesta especialitat a casa, sense necessitat de marxar fora de Catalunya i, evidentment, formar els nous professionals del món el vi que després poguessin treballar a casa nostra.

Des de l’INCAVI, en Jaume Ciurana, va crear la Mostra de Vins i Caves de Catalunya. Un format de fira completament innovador que permetia acostar el client final al productor i elaborador de vins. A partir de la primera mostra, a l’any 1980, se’n van anar organitzant d’altres, fins a avui en dia que és un recurs molt utilitzat per tots els pobles i ciutats en tota mena de festes i celebracions.

Demanem que ens expliquin alguna anècdota que recordin i, evidentment, costa recordar-ne només una ja que en van ser moltes que es van anar acumulant en les seves anades i tornades de Barcelona al Priorat visitant cellers i cooperatives, treballant per contagiar el seu gust pel bon vi i les seves ganes de fer les coses ben fetes. Finalment,  la M. Dolors recorda una carta duríssima del conseller de Sanitat (amic i company del Jaume Ciurana Galceran) perquè en Jaume sempre deia que calia beure vi amb moderació, que el que feia mal eren els licors i destil·lats, però va coincidir amb una campanya als mitjans molt important i no van agradar gaire els seus comentaris, i riu.

Però ell tenia un somni, fer-se el seu propi celler… segurament ho hagués aconseguit si la vida no se li hagués acabat massa d’hora, als 50 anys. Tot just llavors, acabava de plantar al Mas Ciurana, el mas de la família que tenien a Falset i que van vendre l’any 1991, Chardonnay i Cabernet, dues varietats forànies que prometien.

Tenim moltes coses a agrair en Jaume Ciurana Galceran, la seva catalanitat i ganes d’ajudar el país, la seva empenta i determinació, i la seva entrega a la feina. Va tenir aquesta visió sobre el Priorat i va aconseguir alinear tothom en aquesta direcció, ens comenta la família. Llàstima que no arribés a veure el seu llegat i l’evolució que ha seguit la comarca.

Gràcies M. Dolors, Jaume i Blanca pels records compartits.

Us deixem un fragment de l’entrevista que li va fer en Joaquim M Puyal al programa “Vostè pregunta” del circuït català de TVE al 1983

Categories
Historia Historia Uncategorised

LES COOPERATIVES ALS ANYS 80

LES COOPERATIVES ALS ANYS 80

Cap al 1983, el president del INCAVI Jaume Ciurana, va fer possible la signatura d’un conveni amb el col·legi Sant Pau per donar un servei d’anàlisis de vins oficials, depenent de l’Estació Enològica de Reus, i una assessoria tècnica a les cooperatives del Priorat, Terra Alta i Ribera d’Ebre. Així, l’INCAVI, a més de fer possible l’ampliació d’una nova especialitat de Formació Professional, la de Viticultura i Enologia de segon grau, va ajudar econòmicament, aportant part del nostre sou, per la meva dedicació com assessor tècnic de les tres comarques mencionades i del servei d’anàlisis que fèiem.

La meva tasca com assessor de les cooperatives consistia en fer xerrades per orientar-los a elaborar vins de més qualitat i encarar-los a la comercialització. Aquestes accions van tenir el seu fruit durant els tres o quatre anys que va durar la meva dedicació.

Entre els anys 1983 i 1985 em vaig dedicar a sondejar els problemes i les opinions que tenien les juntes de les cooperatives de les tres comarques. Hi havia dues cooperatives de segon grau, la del Priorat i la del Baix Priorat.

La del Baix Priorat (en aquell temps no existia encara la D.O. Montsant) estava centralitzada a la cooperativa de Falset, i tenien un gran problema. Feia 2 o 3 anys que havien venut un camió de vi embotellat i no hi havia manera de cobrar-lo. A cada reunió que feien, sortia el tema del deute i tots estaven molt preocupats. Al final els vaig proposar que em donessin la responsabilitat d’encarregar-me de cobrar-ho. Després de molts viatges a Barcelona, 56 trucades de telèfon (m’ho vaig anotar) i “amenaça” de publicar-ho a la premsa amb noms, si no pagaven, finalment la cooperativa va cobrar tot el deute.

En una altra ocasió, el president de la Diputació de Tarragona va fer un míting polític a Torroja del Priorat, on va ressaltar que la Diputació tenia diners per fer projectes si se’n presentava algun que realment fos interessant. Aquesta promesa feta públicament pel president de la Diputació tenia validesa, i vaig pensar que valia la pena de guardar aquesta “súper promesa” per alguna bona ocasió. Aquesta bona ocasió no va trigar massa a arribar…

Per aquelles dates es celebrava la Festa del Vi del Priorat (era una festa que es feia cada any en un poble diferent) i aquell any tocava fer-la a Porrera. Entre d’altres esdeveniments, es feia una reunió amb totes les cooperatives. Es va fer a l’església, hi havia el president del INCAVI en Jaume Ciurana, el director de la Estació Enològica de Reus, el Sr. Vidal i Barraquer, tots els presidents de les cooperatives del Priorat amb les seves Juntes i molts prioratins. En Jaume Ciurana en el seu discurs va citar la promesa que el president de la Diputació de Tarragona havia fet uns dies abans a Torroja, sobre el “cànon energètic”, que eren diners que venien de la Central Nuclear d’Ascó pels pobles propers a la central.

Quan es van acabar tots els discursos, vam fer una altra reunió amb en Jaume Ciurana, tots els representants de les cooperatives i jo. En Jaume va tornar a repetir el tema dels diners que hi havia per fer algun projecte que fos positiu pel Priorat. Es van proposar moltes coses, però cap de viable. Quan es va acabar la reunió ens vam quedar els dos sols, i jo li vaig dir al Jaume:

– Mira Jaume, a la reunió m’ha donat la impressió com si haguessis lligat les mans a l’esquena a tots els presidents, t’haguessis tret un feix de bitllets i mostrant-los al seu davant, els diguessis: agafeu-los, agafeu-los! i és clar, no els podien agafar perquè tenien les mans lligades.

-Perquè em dius això? – Em va dir el Jaume.

-Perquè ara els diners no els donen, han de fer un projecte on tots han d’estar d’acord i això ells solets no ho faran mai.

-Fes-lo tu, tens el meu permís. L’objectiu el veig clar. Al Priorat fa temps que tenen feta una Cooperativa de segon grau, i cada poble té una cooperativa vella sense recursos moderns. Això es el Projecte, però, s’han de modernitzar les nou cooperatives existents? Se n’ha de fer una sola? O dues? Aquesta és la teva feina d’immediat. Si vols ja pots començar. – Em va respondre.

Com que les assemblees que es feien a les cooperatives eren un suplici perquè tothom volia tenir la raó i no es centraven en l’objectiu de la reunió, llavors s’allargava i s’allargava i al final no es resolia res, i això em feia molta por. Vaig estar un temps pensant i al final vaig concloure que totes les decisions s’havien de definir en tres reunions i que cada reunió no durés més de dues hores.

1ª Reunió. Punt: Decidir quants cellers es volen construir: un o dos, o bé remodelar l’existent a cada un dels nou pobles.

Resposta dels presidents: Per unanimitat es va decidir construir de nou un sol celler per tot el Priorat.

Ara els presidents ho havien de presentar a l’Assemblea de cada poble i en la propera reunió, portar l’acta de l’acord.

2ª Reunió. Punt 1: Presentar per escrit la resposta de cada Cooperativa, si estaven o no d’acord, de  construir un sol celler per tot el Priorat, i que el transport del raïm de tots els pobles es repartís, equitativament, entre tots els socis.

La resposta va ser afirmativa, per tant, quedava aprovat el primer tema.

Punt 2: Decidir en quin poble s’ha de ubicar el celler comunitari.

Aquest va ser un tema una mica espinós, els comentaris per tots els pobles bullien, tothom buscava la justificació de que el seu poble era el més adequat. Jo ja em veia que la reunió de presidents on s’havia de decidir seria una disbauxa i acabaríem amb una discussió sense fi. Per aquest motiu, amb antelació, vaig fer els càlculs del cost del transport, en 9 situacions diferents, simulant que el celler estigués a cadascun dels pobles, a partir de les distàncies entre els pobles i els quilos de producció de cadascun. En el quadre es va veure que el transport resultava més barat si es construïa a Gratallops. La reunió va durar mitja horeta i tothom va estar d’acord, era evident!

Resultat de la reunió de presidents: Gratallops seu del Celler Comarcal.

Resultat de les reunions de les Assemblees de les cooperatives: Gratallops seu del Celler Comarcal.  Proposta acceptada!

3ª Reunió. Punt: La Cooperativa de Gratallops ha de cedir el seu celler actual, per construir el nou celler de la Comarcal.

Resposta de la Cooperativa de Gratallops: Ho accepta i cedeix l’edifici de la Cooperativa, per construir el Nou Celler.

A partir d’aquell moment em poso a redactar el projecte i li proposo a l’arquitecte Hermenegild Pujades, relacionat amb Bellmunt del Priorat, que faci en esbós del futur edifici del nou celler per incorporar-lo amb el meu projecte i entregar-ho a l’INCAVI perquè ho tirés endavant.

Estic convençut que aquest celler ha estat una peça clau per la millora de la qualitat dels vins de la Cooperativa Comarcal de la D.O. Priorat, i juntament amb els vins que vam començar els productors dels “Closos”,  va ser el començament del canvi cap a un reconeixement mundial del Priorat com zona específica de vins de qualitat.

Una altra vegada més, hem d’agrair a en Jaume Ciurana el seu interès per millorar la comarca del Priorat.

Josep Lluís Pérez
Mas Martinet

Categories
Historia Historia Uncategorised

CONVERSA AMB MARIA CARME SIMÓ

CONVERSA AMB MARIA CARME SIMÓ

Avui 8 de març, el nostre senzill homenatge a la dona treballadora. Triem una conversa entre dues dones. La Sara Pérez, la nostra Sara, i una dona increïble, la Maria Carme Simó, de Bellmunt del Priorat. Pagesa, abans de res, però també ha estat Presidenta del CIT (Centros de Iniciativas Turísticas), Alcaldessa de Bellmunt i Presidenta de la Cooperativa de Gratallops. Lluitadora. Tot un caràcter i tota humilitat.

L’escenari: casa seva. El seu menjador. De fons: la vinya, el tros. Reconeix que li agrada, tot i que ara es cansa molt, però hi segueix anant a fer la poda, la poda en verd, la primera ensofatada, (primera i única, ben ruixat el cep de baix a dalt) i al vermar.

76 anys i es veu d’una hora lluny la seva fortalesa i, alhora, la seva senzillesa. Desprèn tendresa i molta il·lusió. I quan li repassem la seva trajectòria sembla estranyada, com si s’ho hagués trobat sense triar. Però sí que va triar “perquè podíem haver marxat però ens vam quedar”. Sí, van ser dels qui van quedar-se a treballar la terra, com els seus avis i besavis. Sense referent femení a qui semblar-se, va perdre la mare amb 8 anys, ella va anar fent i va acabar anant a treballar al camp, com “son pare, els tiets, les tietes, tothom… tota la família”. I quan la Sara li pregunta si era la única dona, respon que sí, és clar. Tot eren homes però s’hi va trobar còmoda i es va quedar allà, amb ells, al capdamunt de les estructures de poder que hi havia.

La Maria Carme pagesa té vinya, olivers, avellaners i un parell d’ametllers. La feina que prefereix és la poda i no sap perquè. “M’agrada podar i mira que són ceps vells i lletjos! (…) N’hi ha alguns que són molt lletjos. N’hi ha uns que no, que son macos, així, grossos”. I li pregunta a la Sara: “Tu que ets tècnica, (…) Per què? Si els devien plantar tots un darrera de l’altre…”. Ens explica que els va plantar son padrí i que els plantava quan tenia cèntims, perquè no anaven al banc a buscar diners. Però el pare ja no en va plantar cap. O sigui que els seus ceps deuen tenir més de 100 anys tot i que encara no els han analitzat per saber-ho del cert. Tot i que per lògica… Té una vinya, tota garnatxa i un terreny molt fèrtil on creix molta herba a la primavera: “I cada temporadeta hi surt una herba diferent. Ara de color blau, ara unes floretes grogues, unes de blanques, uns gallets, encabat unes altres que són grogues i blanques (…) I no veig los ceps!”
La Sara li pregunta si hi ha relleu generacional i ella diu: “tinc lo veí del costat, un xiquet jove que ha estudiat a Falset i a Tarragona” però també ens parla del seu nebot que ha anat plantant vinya i d’altres no tan joves com el xiquet del costat però joves, al cap i a la fi. Que han anat comprant finques i treballant-les. I a Bellmunt, com a mínim, no han desaparegut tantes, de finques.

Per parlar de la Maria Carme lluitadora ens remuntem a un Priorat d’abans, on tots els pagesos eren socis de la cooperativa i “les cooperatives anaven malament, no venien lo vi (…) i el pagès anava al seu aire” diu la Maria Carme. Un director general de Madrid “en temps de Franco” va considerar que el Priorat mereixia ser considerat i es va crear el CIT (Centro de Iniciativas Turísticas), una mena d’oficina de turisme que es dedicava a donar a conèixer el Priorat arreu. Se la convidava a fires per tota Espanya i la Maria Carme va ser escollida com a presidenta poc després de la seva fundació. I ho va ser durant 25 anys. La Sara li pregunta què promovien i ella, ben divertida, contesta “fum”. I és que al Priorat encara no hi havia restaurants ni allotjaments i, de fet, si la zona era coneguda, ho era com a zona vinícola, no com a destí turístic. Per tant “Era algo una mica avançat per l’època, que igual en aquell moment no feia molta feina, però…” comenta la Sara.

I arriba la democràcia i es fan eleccions als ajuntaments. La Maria Carme va ser escollida alcaldessa de Bellmunt a les primeres eleccions, i de fet quan la Sara li pregunta “com se’t va acudir?” contesta, com no podia ser d’altra manera: “A mi no se’m va acudir ser alcaldessa”. Perquè li va arribar una mica de rebot i hagués pogut dir que no, però no ho va fer i es va atrevir a ser alcaldessa en un moment en que només n’hi havia 7 a tota Catalunya.

Un mica més endavant, presidenta de la cooperativa de Gratallops. També li proposen, no se li va acudir a ella. I també va acceptar, no es va plantejar dir que no. Ho va fer i va ser presidenta. En un moment molt difícil per les cooperatives, recordem lo de que “el pagès anava al seu aire”. De fet la Maria Carme estava a la junta de la Cooperativa de Bellmunt però va decidir desmarcar-se i marxar de la Cooperativa Comarcal, i aquí va ser quan ella va decidir marxar a la Cooperativa de Gratallops. I la Cooperativa de Bellmunt no va prosperar, de fet va desaparèixer. Una intuïció? No ho sap, però alguna cosa hi devia veure.

I aquesta trajectòria li va suposar un reconeixement per la seva feina i pel fet de ser dona i, com a tal, la van convidar a molts actes. Ella parla de bolos als que ha intentat no anar-hi mai perquè “què he de dir? què han de dir de mi?” Sempre ha trobat excuses per no anar a cap acte “molta feina i molts problemes”. La Sara parla de referent i ella reconeix que potser sí, però que “jo no ho he buscat”. I tot i que ella no recorda tot el que va aportar a la cooperativa i a la seva manera de funcionar. És conscient que va canviar les coses, i que hi va haver un abans i un després. Ella responsabilitza del canvi al Jaume Ciurana, el que llavors era el Director General de l’Incavi. Una persona que s’estimava el Priorat i el vi, era enòleg i descendent de la comarca, i va apostar fort per canviar les coses: “si s’ha de vendre el vi s´han de fer les coses ben fetes. I s’ha de cuidar el raïm des de que es planta el cep fins que es ven lo vi”. I anaven per les cooperatives repetint el discurs i “la gent se’ls escoltava i els hi semblava música celestial”. Pensem que en aquell moment no hi havia vi embotellat, només Escaladei embotellava. Era finals dels anys 70 i principis dels 80. I explica: “van venir amb ton pare, lo René Barbier i tots aquests que, clar, pagaven lo raïm molt bé i va marxar molta gent de la cooperativa perquè a la cooperativa no cobraven”. Perquè el vi s’havia de vendre però com molt bé deia el pare de la Maria Carme: “s’ha de vendre però s’ha de cobrar”.

En va fer moltes de coses com a presidenta, primer de tot deixar-se assessorar per la Federació de Cooperatives, és a dir, acceptar que no ho sabia tot. I després i potser la més important de totes, posar un gerent “perquè hi té d’haver un gerent. Que un pagès no té perquè saber ni estar tot lo dia allí, perquè té feina al tros i no pot estar tot lo dia, allà, en un despatx”. I poc a poc, la cooperativa se’n va anar sortint i “ara cobrem cada mes”. I ho diu com si fos una gran cosa, perquè de fet ho és.

Maria Carme: “Si no hi haguéssim sigut naltros, tota aquesta colla, ni el René Barbier, ni l’Àlvaro Palacios, ni el Carles Pastrana, no hagueren trobat absolutament res, si no hi hagués hagut la cooperativa. Els pagesos davant de l’evidència han hagut de fer les coses ben fetes. Han hagut de venir de fora perquè ho veiessin clar, perquè als d’aquí no se’ls creien.”

Sara: “Ha passat a molts llocs, però també té a veure amb el cansament, de veure-ho des de dintre, quan has lluitat, quan has treballat, i no te’n surts. I no ho veus. I t’ho diuen, i no ho veus. I no ho fas. I t’ho tornen a dir, i no ho veus. I no ho fas. Llavors ho fa algú i dius: ah doncs potser sí. Però… no? Es necessita aprendre. És el que dius.. no en sabem…”

Maria Carme: “Llavors, alguns il·luminats que mos ho devíem creure o no sé el què.”
Sara: “Ho vau veure abans. Però ja teníeu com una intuïció. Perquè vas lluitar molt abans de que res fos evident.”

És curiós com no van ser conscients de la lluita, de tot el que van defensar i treballar per mantenir… però és veritat que des de la cooperativa es va fer una gran feina. Des de la cooperativa i també per part de l’Assumpció Peyra a Escaladei, la Magdalena de Masia Barril (que no embotellar fins al 1980 i que anava a totes les fires a defensar el vi del Priorat), l’August del Celler Cecilio… I molts d’altres que van creure en el Priorat quan no era res. Entre ells “aquell director general… com se deia (…) si ho veiés, al·lucinaria, pobre. Perquè aquell home també ho va veure”.

Li preguntem si hagués fet alguna cosa diferent: “No, me sembla que no. Potser massa lluny no penso. I ara encara menos. Ara penso al dia. Perquè cada dia em porta alguna cosa diferent” diu molt convençuda.

La Sara li pregunta si beu vi i ens diu: “poc, els diumenges” amb la família, amb les seves germanes. Li agrada i sempre en té dues ampolles a la cuina però només en beu els diumenges. I sobretot, sempre en regala, tal com recomanava en Jaume Ciurana i sempre recorda.

I no pot ser d’altra manera, la Sara ha de preguntar pel ranci: “I els rancis. N’heu fet mai?”. Una bóta de vi ranci que va començar el seu pare. Un ranci de vi blanc “perquè el de vi negre se’m fa malbé”. “I en prens?” li pregunta la Sara. “Sí, m’agrada. Amb dolç. Quan menjo dolç, sí que m’agrada”. I el provem i brindem. Vi ranci amb pastes. Tot un luxe!

Gràcies Maria Carme!! Un plaer conversar amb tu i amb tot el que representes!

Previous slide
Next slide
Categories
Historia Historia Uncategorised

L’ESCOLA D’ENOLOGIA DE FALSET

L´ESCOLA D´ENOLOGIA DE FALSET

Al 1982, quan vam obtenir el permís per donar els cursos del grau superior de Viticultura i Enologia, ens hi vam posar de ple. I al curs següent ja vam tenir més alumnes inscrits. A més dels nois i noies de la comarca i comarques veïnes, van venir molts nois fills de cavistes del Penedès.
En primer lloc, per nosaltres aprendre l’especialitat el més ràpidament possible, ens vam desplaçar un parell d’estius a Bordeus, per conversar amb professors de la Universitat d’Enologia i visitar les Estacions Enològiques, parlar i preguntar als tècnics de la regió afí de copsar la dimensió d’aquesta especialitat i els paràmetres que la definien. Sobretot la importància de la qualitat dels vins i com aquesta defineix els preus. Tot això respecte a l’elaborador de vi, ja que és el que a nosaltres ens interessava. Havíem de tenir clar com havíem de treballar per esdevenir uns excel·lents enòlegs i a partir d’aquesta premissa, poder transmetre-ho als estudiants.

Ens havíem de cenyir a les matèries que deia el programa, això es evident, però jo volia alguna cosa més, basant-me en el principi de Confuci “aprenc quan ho faig”. Aquest principi ja el vaig aplicar a Viaró, però allà teníem pressupost suficient per fer possible que els alumnes disposessin del material, eines i aparells per poder “aprendre fent les coses”. Però al col·legi de Falset, havíem d’espavilar-nos, alumnes i professors, ja que el pressupost del nostre departament no comptava amb els elements bàsics, per poder “fer”, allò que era indispensable per aprendre.
Una vegada vaig tenir clar que no podríem confiar només amb el pressupost del col·legi, vaig decidir buscar els mitjans econòmics a partir de les pràctiques que faríem durant el curs.

Una de les coses que vam fer van ser els Treballs de Recerca. La Conselleria d’Ensenyament convocava cada any un concurs d’investigació escolar, els premis CIRIT, amb recompenses en metàl·lic. Això va ser extraordinari, perquè amb un tir matàvem dos pardals! Quan donava classes i sortia un tema que en podíem treure una experiència, la plantejàvem i s’atorgava a un grup de dos o tres estudiants que tinguessin cert interès. D’aquesta manera, cada curs feia diverses experiències i tota la classe les comprenia, perquè visualitzaven els resultats. Cada any presentàvem tres o quatre experiències i les que teníem la sort que sortissin premiades, eren uns diners que ens servien per engrossir la caixa del departament. Ho vam fer durant 5 anys i en total vam presentar 15 treballs de recerca, dels qual 7 van ser premiats. Aquets premis s’entregaven al Palau de la Generalitat i anàvem alumnes i professors a recollir-los. Això va ser molt important perquè els nois estaven molt motivats i la conseqüència és que l’aprenentatge era molt més efectiu.

Una altra cosa que vam fer va ser anar a podar a jornal. Va venir el temps de poda i vaig pensar d’aprofitar l’ocasió perquè els alumnes aprenguessin a podar, podant.
Vaig contactar amb el propietari d’una vinya i li vaig proposar de podar-li tota la finca amb els alumnes, a un preu raonable i jo em comprometia a estar-hi sempre present, ensenyant-los i fent el seguiment. Li va semblar bé i ho vam fer un parell anys.

La tercera activitat tractava d’elaborar un vi, embotellar-lo i vendre’l. Això representava comprar el raïm, entre els alumnes i professors, i ho vam proposar als pares que ho van trobar molt positiu. Així, a més de fer la pràctica de la elaboració, també practicarien el concepte comercial. Aprofitant que teníem raïm vam fer diverses experiències de maceració carbònica, vi d’agulla i altres.

Els estudiants estaven realment motivats i a les classes hi havia molt bon ambient, i això feia que aprenguessin molt bé. Aprofitant aquesta bona atmosfera, vam pensar que seria interessant que visitessin les zones vitivinícoles més importants d’Europa. I així ho vam fer, al final del curs i després dels exàmens llogàvem un autocar amb xofer, i cap a Europa!

Ens les vam arreglar perquè els viatges no ens costessin massa diners, ens instal·làvem en càmpings que pels nois era molt més motivador i informal, venia el Rafel, un cuiner de Falset, que ens feia els menjars. Preníem els estris de cuina de la residència de l’escola i ens emportàvem queviures per una setmana.
La Montse i jo preparàvem, mesos abans, les visites que faríem a diferents productors i cellers o instituts vitivinícoles. Això ho vam fer 4 anys, del 1984 al 1988. I d’aquesta manera vam visitar les zones de Bordeus, Borgonya, Champagne, Escola de Changins de Suïssa, Universitat Vitícola de Geisenheim a Alemanya, l’Alsàcia, el Piemont italià, etc.

Van ser uns viatges molt profitosos perquè cada dia fèiem 3 o 4 visites i els nois ja portaven un qüestionari preparat. Pel matí el cuiner ens feia l’esmorzar i ens donava un entrepà pel migdia. En acabar el dia, tornàvem al càmping i el cuiner ens feia el sopar, després, tots en rotllana comentàvem les visites fetes i els dubtes que quedaven pendents per preguntar-ho al dia següent. Dos alumnes s’encarregaven de fer un resum de totes les visites del viatge per repartir-ho a tots.

Van ser uns anys molt intensos perquè vaig poder aplicar la didàctica que vaig aprendre amb el professor Piaget, durant els meus estudis a Suïssa. Però quan l’escola va passar a dependre de la Conselleria d’Ensenyament es va acabar tot. Ja no podíem comprar raïm de forma col·lectiva, per fer el vi i vendre’l, ja no podíem fer gaires experiències perquè no hi havia prou pressupost… però en fi, sempre recordaré aquells anys com una etapa en que vam poder estimular a tot aquell jovent perquè es formés per treballar per la societat. La majoria d’ells estan ara fent vi arreu de les comarques de Catalunya i molts son els que formen el gruix de productors del Priorat actual.

Josep Lluis Pérez i Montse Ovejero
Mas Martinet

Categories
Historia Historia Uncategorised

PELS ANYS 80… ELS 2 JAUME’S CIURANA

PELS ANYS 80… ELS 2 JAUME´S CIURANA 

Justament aquest any 2021 per l’agost, farà 40 anys que vam arribar al Priorat, la Montse, la Sara, la Núria, l’Adrià i jo mateix (el Jordi naixeria més tard). Veníem de Sant Cugat, de l’àrea de la metròpolis on teníem possibilitats i ofertes a mans plenes, però vet aquí que veníem buscant l’escalf de la natura. Jo que vaig créixer i viure al camp fins els vint-i-cinc anys, era una mica com retornar als meus orígens.

L’any 1981 em van oferir la direcció del llavors anomenat col·legi Sant Pau. L’actual director era el Mossèn Jaume Ciurana que s’havia de jubilar i necessitava un substitut. Aquest Mossèn havia promogut una associació de pares i havien fundat l’escola. Comprenia l’àrea de primària de 1er a 8è curs i l’àrea de formació professional de 1er i 2on grau amb diferents especialitats.

Fa 40 anys Falset i el Priorat no eren com ara. Als pobles de la comarca hi havia poca gent jove i aquests encara anaven a treballar a Reus i Tarragona. Ni el raïm, ni l’avellana, ni l’oliva es pagaven prou com perquè sortissin els comptes. I, és clar, la gent gran s’anava fent més gran, els cultius s’abandonaven i la poca gent jove se’n anava a ciutat. Les escoles dels pobles estaven tancades perquè no hi havia prou canalla.  Va ser aquest el panorama que ens vam trobar en arribar.

El col·legi Sant Pau era una oportunitat per als adolescents de poder aprendre un ofici, s’hi podia estudiar agrària, administració, mecànica, electricitat, i electrònica. El Mossèn va moure cel i terra per tirar l’escola endavant. Més tard, “l’altre” Jaume Ciurana, el qui era llavors president de l’INCAVI va fer els possibles per incloure la especialitat de Viticultura i Enologia de 2on grau. Això va ser molt interessant per als nois de la comarca que eren fills de viticultors, però també interessava en general ja que a Espanya no hi havia aquesta especialitat en grau superior de formació professional, i per cursar-la s’havia d’anar a França.

En Jaume Ciurana estava lligat a Falset perquè la seva família era d’aquí i tenia interès en promocionar la comarca. Ho coneixia bé, ell m’explicava que si es creés l’escola d’Enologia a Falset donaria un prestigi a la comarca del Priorat, que ja era coneguda com a clàssica en la elaboració de vins, però de vins a granel. Els negociants francesos i alguns espanyols, compraven els vins, principalment, per barrejar-los amb els seus i augmentar el grau i el color. Deia que ara l’escola es podria utilitzar per aprendre a fer vins de qualitat i embotellar-los, que el raïm ja tenia la qualitat excel·lent. Això podria donar una gran riquesa al Priorat i de retruc, a tots els vins de Catalunya. En Jaume Ciurana ho veia clar. Llàstima que es va morir abans d’hora i no ha pogut veure el que ell ja va pronosticar.

Amb el Mossèn, l’any 1982 vam visitar l’escola de bodegueros de Requena, que donava continguts de viticultura i Enologia, però el nivell de primer grau, i nosaltres començaríem amb el segon grau. A mi em va interessar molt, ja que era una especialitat molt adequada per la zona i a l’escola faríem tot el possible, i més, perquè tingués una gran influència en la comarca. I de fet, així ha estat.

Es va construir una nau amb celler d’elaboració, celler de criança, laboratori, i sala de tast. I vam començar a preparar tots els requisits per començar el curs 83/84. Es va contractar a un enòleg i a un enginyer agrícola, degut a que la Montse i jo no teníem ni idea d’aquesta especialitat i ens vam posar a estudiar molt, dedicant moltes hores diàries, llevant-nos molt aviat i anant a dormir molt tard. Sobretot estudiant enologia.

Durant els dos primers anys de l’escola nosaltres dos donàvem química i física als alumnes de totes les  especialitats: enòlegs, administratius, mecànics i electricistes. A partir del tercer any ja vam agafar tota la responsabilitat de viticultura i enologia, donant-ne tots els continguts.

El president de l’INCAVI Jaume Ciurana va fer un conveni amb el col·legi per donar un servei d’anàlisis oficials de vins, depenent de l’Estació Enològica de Reus, i una assessoria tècnica a les cooperatives de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i el Priorat. Així, l’INCAVI, a més de fer possible l’ampliació d’una nova especialitat, va ajudar econòmicament, aportant part del nostre sou, per la nostra dedicació a aquets serveis.

Va començar una etapa molt i molt activa per part nostra que vam afrontar amb molta il·lusió, segurs de que s’estava gestant un futur nou però que no ens imaginàvem tota l’envergadura que ha agafat. I m’atreveixo a dir que la llavor la van posar els dos Jaume’s Ciurana.

Montse Ovejero i Josep Lluis Pérez
Mas Martinet

Categories
Historia Historia Uncategorised

MOSSÈN JAUME CIURANA I L’ESCOLA

MN. JAUME CIURANA I

L´ESCOLA 

Dilluns passat vam estar a casa del Sr. Ignasi Puxeu, qui va estar vinculat durant molt de temps amb l’Associació Docent Priorat, i des d’allà va ser testimoni de primera mà del naixement de l’escola de viticultura i enologia del Priorat i, en concret, de la gran tasca que el Mossèn Jaume Ciurana va desenvolupar per a crear-la.

Va conèixer el mossèn acompanyant-lo a Reus algun dissabte aprofitant els seus viatges comercials. En aquell temps pocs cotxes hi havia, recorda. Ens presenta el Mn. com un home amb un caràcter molt fort (…) Amb els seus avantatges i els seus inconvenients. Se li va posar al cap pujar el nivell cultural de Falset i comarca. El mossèn va començar a fer cursets de paleta i d’electricista pel Patronat de Promoció Agrària i de Treball, allà on hi havia l’Associació Musical, darrera l’església. En el seu dia una sagristia petita i descuidada. Arran de fer els cursets, allò es va anar arreglant fins a construir la nau actual. I tot i que des del Ministerio volien que es tirés a terra, ja que aquelles obres eren considerades com a pràctiques pels alumnes. El Sr. Puxeu ens explica: “I ell se’n va anar cap a Madrid, en temps de Franco, a veure un ministre, em sembla que era en Torcuato, i li va dir: miri aquí hi ha les fotografies de com era abans i tal com és ara. I li va dir: què hem de fer? Tirar això a terra??”  I, paraules textuals d’en Mn. Ciurana, “aquell ministre me mira i diu: usted lleva sotana… yo, a usted no le he visto y todo lo que me han mandado no lo he recibido, por lo tanto que haga lo que quiera”

El mossèn va reunir l’associació i els va dir que necessitaven diners, necessitaven una seu amb cara i ulls i organitzar més cursos, arribar a més gent. Era el dia de Sant Esteve de 1961 i es van reunir (de 20 en 20 en diferents reunions) fins a reunir 158 persones compromeses a pagar a fons perdut 5.000 pts. Seguien fent cursos a l’abadia i a l’escola de música… i després secundària… Van buscar on ubicar l’escola (primer es va pensar en el Castell) però el Sr. Miquel Puig Cardona, un bon falsetà, dels millors, perquè jo l’he conegut comercialment i particularment, una bella persona, diu. Li va oferir els terrenys actuals: “No pateixi Mn. Jaume, allà al mas… agafi els terrenys que li convinguin, vagi allà i triïn. Deixin estar-se de Castells”

I així va començar tot, un pressupost de 6,5 milions de pessetes, reunions amb ensenyament per subvencions,  préstecs (signats pels mateixos socis): “L’associació, 25 socis (un d’ells vaig ser jo), vam firmar un crèdit per 2,5 milions. Que són pessetes, en aquell temps… eren bastants diners.” I tot va anar fent fins que es va voler començar a fer formació professional agrària en els terrenys del davant (que es van comprar per 500.000 pessetes) però no va tenir èxit al principi. Fins que es va plantar vinya i aquella formació agrària es va plantejar com a professional de viticultura i enologia. Es va reunir amb el Sr. Carol (conseller d’Agricultura a Falset), delegats diversos d’agricultura… des de la Generalitat s’apostava per a fer una formació de capacitació agrària, però l’associació tenia clar que volia una formació professional.

El Sr. Jaume Ciurana Galceran, president de l’INCAVI i enòleg de professió (i originari de Falset), va estar d’acord en que Falset havia d’aspirar això i molt més. Falset estava a cavall de Tarragona, Terra Alta i Priorat i, la formació professional d’aquell tipus li era molt necessària. Gràcies a ell, l’escola va tirar endavant i va poder oferir aquesta formació de 2n grau amb professors com Josep Lluis Pérez i la seva dona, la Montse Ovejero. “Perquè aquí només es parla del Josep Lluis Pérez, però la Montse Ovejero, a mi em consta que dins del laboratori i dins de les classes, va ser l’ombra però va fer molta i molta feina” comenta.

Van arribar temps molt bons per l’escola i per Falset, venien de tot arreu a seguir aquests estudis. Es va ampliar l’escola amb una nau especialment dissenyada per aquests estudis, un lloc on poder seguir tot el procés de fer el vi. Els terrenys també els va cedir el Sr. Miquel Puig Cardona però es van haver de demanar més préstecs per la construcció (20 milions, era el pressupost: una subvenció de 5 i crèdits, signats per l’associació de nou. I tot anava bé però…

La Universitat de Tarragona va oferir una especialitat de viticultura i enologia, ampliant la oferta en aquest terreny, la Generalitat exigia que l’escola oferís més formació de primer i de segon grau. I tot plegat era inassumible per l’associació i pel mateix centre.  “Amb el mossèn gran, tenia ganes de jubilar-se, i jo, veient el números” Va arribar el moment de demanar que el Departament d’Agricultura se’n fes càrrec. Però no van voler o poder… no se sap mai quan la política pren part en el joc. I es va demanar ajut a l’Ajuntament. I així es va acabar tot. L’escola va tenir molt èxit però va morir d’èxit.

El Sr. Puxeu remarca que l’escola va suposar un canvi per Falset i comarca, el nivell econòmic de la gent va augmentar. “Abans que hi havia restaurants on se menja molt bé i és barato. I encabat va venir, és car però és molt bo.”

Li preguntem al Sr. Puxeu d’on era el mossèn i ens diu que era d’Arbeca. Lo mossèn tenia les finques allà i les va vendre. “Primer portava pomes de les seves finques pel col·legi. Després se les va vendre i puc fer constar que va ser per l’escola.” El mossèn va donar molt per l’escola inclús el seu sou. Ens explica que durant els primers anys de l’escola quadraven els balanços d’aquesta manera perquè la part del parvulari, sempre era deficitària. Més endavant, ja no hi va haver prou amb el seu sou i es van demanar diners a diferents departaments. Gràcies a en Jaume Ciurana Galceran es va ajudar a l’escola des de molts departaments de la Generalitat, i va ser molt d’agrair ja que era un moment en que no hi havia diners.

I acaba somrient i diu: “Feliçment es va acabar bé. Perquè avui hi ha l’Institut, que treballa bé”  I no cal anar a Móra, perquè des d’Ensenyament la opinió generalitzada sempre va ser que els alumnes de Falset anéssim fins Móra. Tant pel part del Mossèn, com per part de l’Associació és el que sempre es va voler evitar i el que va permetre que Falset tingués i tingui Institut propi avui en dia “feu lo més justet i els alumnes cap a Móra”  

Moltes gràcies per la feina i l’esforç dedicat.

Categories
Uncategorised

VI RANCI DE CIRERES A DINAMARCA

VI RANCI DE CIRERES A DINAMARCA.

Frederiksdal Kirsebærvin

La costa de l’illa de Lolland, a Dinamarca, resulta ser un indret ideal per al cultiu de cirera.

L’hivern hi és respectuós i la primavera primerenca, prestant-se a una temporada generosa durant la qual les cireres maduren lentament desenvolupant una gran complexitat de matisos.

A la punta oest de l’illa hi trobem un castell senyorial. Quan s’hi arriba després de creuar mig país en cotxe amb la sensació de no anar enlloc, aquest casalot projecta una sensació de ser en un lloc amb un passat esplendorós. Banyat amb la llum especial de les latituds del nord, entre un cel blau intens i prats exultants de verd, la sorpresa deixa pas a un sentiment d’estranya familiaritat.

Pels qui hem crescut amb Les aventures de Tintín, l’edificació recorda instantàniament el Castell de Molins de Dalt o de Moulinsart, aquell castell que compra el professor Tornassol al final d’El tresor de Rackham el Roig i que es converteix en el seu habitatge, que comparteix amb el capità Haddock. El casalot de Frederiksdal sembla la versió danesa del Castell de Cheverny a la Vall del Loire (França), en el qual s’inspirà Hergé.

Harald Krabbe, propietari de Frederiksdal, heretà la finca i decidí implicar-s’hi perquè no es malmetés l’edificació ni el potencial de les seves terres. Somiador i voluntariós, Krabbe decidí fer vi de cirera amb una varietat de cirera nòrdica: la cirera danesa Stevnsbær negra, sovint anomenada raïm nòrdic.

Es tracta d’una cirera que, un cop madura, manté una acidesa extraordinària, com no podia ser d’altra manera en aquelles latituds, i demostra una complexitat i un potencial sorprenents. El procés de vinificació és semblant al del nostre vi, tot i que la logística de collir-ne el fruit i fer-ne el most implica algunes diferències. El vi resultant que proposen en aquest celler té un sucre residual força alt per tal de compensar aquesta acidesa.

Harald i els seus col·laboradors fa anys que treballen una línia dedicada al vi ranci de cirera, que ell vincula directament a Catalunya (encara que prestigia més aviat a través de Madeira, Porto, Banyuls o Maury).

És impactant veure com a tants quilòmetres de casa perviu aquest concepte, encara que castellanitzat amb el mot rancio; sincerament, potser que ens ho fem mirar.

El subtil però evident encant del ranci s’hi percep perfectament, entre el caràcter propi que hi aporta la cirera, desplegant tota la seva complexitat i maduresa. Tot això gràcies a un repòs d’un any en una estesa de garrafes de vidre plenes de vi de cirera que, a sol i serena, evolucionen al so del vent i les onades del mar bàltic. El vi passa un altre any en botes de Cognac de 450 litres abans de ser embotellat.

Tot i aquest envelliment precoç, el resultat final avaluat des del prisma del vi ranci no està gens malament. De fet, juntament amb la sorpresa un punt exòtica que suposa a les nostres contrades un vi de cirera, em semblà un producte digne de les millors sobretaules. Aquí deixo la referència per si algun lector, de viatge pel nord, se’n troba una ampolla i s’anima a portar-la a casa.

Bernat Guixer – Espirit Roca. Celler de Can Roca.

Categories
Uncategorised

VI RANCI, VI BO

VI RANCI,VI BO 

L’evolució al llarg del temps en condicions concretes porta certs vins a envellir -i algú dirà encertadament que a embellir- de manera extraordinària.

El vi ranci és ben bé un tresor amagat de les regions més càlides amb tradició vinícola.

Un vi de colors bruns, terrosos, caoba, bronze. Aromes complexes, dolcenques, torrades, de tabac sec, d’hidrocarbur i unes notes acetòniques desconcertants d’entrada. Sabors de fruits secs, de garrofa, torrats, amargs i fins i tot tocs umami. Textura densa i a voltes aspra i una persistència en boca llarguíssima. Un vi que vol el seu temps per ser gaudit.

Com a consumidor, l’aproximació al vi ranci pot ser lenta i fins i tot generar un cert desconcert. S’hi afegeix la connotació prou pejorativa que té, almenys actualment, l’adjectiu ranci que d’entrada pot generar una perspectiva poc encoratjadora pel consumidor.

Per altra banda, aquest nom prepara per abordar un vi que no és comú i que de ben segur sorprèn, on trobem aromes volàtils que inicialment poden semblar hostils.

Passada aquesta barrera d’entrada, poc a poc s’obre un món de complexitat i matisos que fan que qui té la paciència d’anar-hi entrant acabi apreciant aquest vi com un company de sobretaula lleial i genuí.
Històricament trobem altres denominacions per referir-nos-hi: vi de la bóta padrina, vi de la bóta del racó, vi bo o vi de pair.
Aquests noms denoten i donen una idea del paper que aquest tipus de vi ha jugat a nivell antropològic. Tot i la llunyania amb què ens el mirem, tenim un vincle fortíssim amb el vi ranci: el factor cultural. Un factor cultural que hem estat no massa lluny de perdre i que no hem de deixar de cultivar i tenir-ne cura.

Sortosament, el vi ranci a Catalunya ha viscut un ressorgiment els últims anys. Aquest redescobriment i revaloració del vi ranci ha despertat l’interès i la inquietud de recuperar bótes antigues deixades de la mà de Déu i quasi desvalgudes en racons de cases familiars i cellers.

En alguns casos, la falta de relleu generacional ha deixat en suspens un vi o unes bótes que porten escrita en llenguatge vitivinícola la història d’aquella família o celler.

La feina de recuperació de bótes velles és un esforç ingent que alguns i algunes elaboradores valentes han volgut regalar-nos. Quadrar els números pot ser una quimera tenint en compte la necessitat de recuperar bótes antigues i a voltes resseques. A més el temps és un element indispensable perquè s’integri el vi jove que refresca la mare de la bóta, amb un valor molt alt difícilment quantificable.

Sortosament, són forces els exemples d’apassionats que treballen en el si de la geografia catalana perquè vins que reposen en estances fosques dels cellers arribin a les taules del consumidor sensible per acompanyar sobretaules amb postres de músic, mel i mató, carquinyolis, pastissets o rosquilles.

Sense anar més lluny, el dolç ranci que cuida la Sara i la família de Mas Martinet des de fa més de 20 anys és una joia que mostra el potencial d’aquests vins i que posiciona el vi ranci entre els grans vins oxidatius del món.
Són gotes de vi que condensen el pas del temps, és la història d’un racó de món i el raïm d’un temps pretèrit.

Bernat Guixer – Esperit Roca. Celler de Can Roca

Categories
Uncategorised

ELS RANCIS SEGONS RENÉ BARBIER

ELS RANCIS SEGONS RENÉ BARBIER

Hem anat a veure el René Barbier, de Clos Mogador. Lo pare. El fundador. Ja fa molts dies que és al Priorat però segueix dient que ell no és la història del Priorat. Tot i que puguem discrepar, perquè n’és una part molt important. De la història més recent, però, de la història al cap i a la fi.

Ens parla dels rancis… li vam preguntar si volia col·laborar amb nosaltres en el blog i de seguida va estar encantat: per la Sara el que sigui, ens va dir.

I el primer que fa és introduir-nos a l’Associació Arrels del Priorat. Un projecte que va començar cap als anys 90 per recuperar els vins rancis prioratins, i donar-los a conèixer. Els va posar a la venda en llocs de renom internacional com els Harrods de Londres, o les Galeries Lafayette de Paris. Un projecte que actualment porta amb en Jaume Balaguer (Celler Balaguer i Cabré) en un petit celler de Gratallops i que l’ha portat a conèixer de primera mà la història dels rancis de la nostra comarca, dels rancis de cada poble i de cada casa… La història d’un temps que ha de tornar, com diu ell. Arrels l’ha portat a parlar amb els pagesos que encara conserven alguna bota vella a casa i amb els que ho han deixat córrer però encara recorden els vells temps. Reconeix però, que ha estat un projecte que els ha exigit un munt d’inversió sense cap mena de retorn. Un pou sense fons.

Quan ens parla dels rancis ens explica que són la punta del iceberg d’un món oblidat que per mi tornarà”. Arrels li va donar la oportunitat de seleccionar alguns rancis (12 en total de 12 pobles diferents) i amb un dibuix representatiu de cada casa fet per l’Isabel, donar-los a conèixer. Situar-los als millors llocs del món… però sense èxit. El ranci és un producte que ha de posar-se en context, que cal ser explicat per entendre’l i apreciar-lo en plenitud. El nom és el primer que costa. Aquí tenim molt clar de què parlem però internacionalment es coneix el Xerès, el Vin Jaune… però no el ranci. Un tema a reflexionar entre tots”, diu.

Ens explica que el ranci, a part de ser una producció molt local, s’explica també com una manera d’aprofitar el producte, en aquest cas el vi, en conjunt. “Hi ha molta imaginació i és un patrimoni que els pagesos han sabut guardar i transmetre fins ara”. Remuntem la història d’aquests vins a les explotacions rurals del 1880 cap enrere. Ja que cap endavant, en les èpoques més recents, el tema es complica. Però abans els rancis eren d’una lògica molt gran. “Tot es treballava amb animals i la collita s’allargava més de 3 mesos… (…) començaven al costat del riu, (…) pels blancs. I no és cap tonteria, (…) és molt fresc. Del riu anaven pujant, és a dir, una mica més amunt hi havia els vins de consum, que eren frescos, de qualitat. Sempre eren bons, perquè si no eren bons eren vinagre, i sinó era ranci (…) I arribaves al novembre/desembre, i es començaven a pansificar i es feien els vins dolços…”    

S’aprofitava tota la collita en totes les seves formes possibles. També la venda estava adaptada, recordem els cellers a les ciutats, concretament, recorda quan era petit, que hi havia cellers que tenien el seu ranci, les seves botes, els vins frescos, els vins dolços… Era el que corresponia a la verema. Després de tot una vida al Priorat, te n’adones que les coses no es feien tan malament…”  comenta divertit.

I ens compara els vins amb els formatges, de tots els tipus de formatges que hi havia abans, que també era un producte d’aprofitament… però que poc a poc es va anar simplificant per unificar els tipus i en van quedar només 4. I ara tornem a diversificar… Sense poder donar les culpes a la globalització sinó a l’economia. Ell parla de “l’enginyeria econòmica”. Buscant rendibilitat, s’ha perdut riquesa en la diversitat.  “És com voler fer un sol vi en tot el Priorat, a les cooperatives (…) ja tindré problemes una altra vegada (riu), però en el fons, el que havien d’haver fet era els vins pels pagesos, i ser un intermediari  per fer conèixer aquesta globalització general, com en els formatges”

Però recorda que a l’època anaven a buscar el raïm amb l’animal, i arribaven les garnatxes al celler a 17º i el vi necessitava temps per doblegar-se (…). No s’espantaven com ens passa a nosaltres  Sinó que el posaven a la bota de ranci perquè no ho veien clar. I allà, la volàtil disminuïa… els àcids es transformaven…. es transformava el gust. Es convertia en ranci. I el que sí que havien de tenir en compte era que necessitaven 3 litres de vi, per fer 1 litre de ranci. Perquè treballaven amb fusta de castanyer local. (Castanyer i ranci, indispensable associació, ens apunta). El treball del boter era imprescindible, perquè les botes s’estaven a les golfes, i amb un clima tan sec com el nostre, representava disposar de més vi i tenir molta cura de les botes. “Havies de ser boter, havies de ser-ho tot”

Però aconseguien un producte únic, un producte que ja ha condicionat la gastronomia local. Símbol de la nostra identitat gastronòmica. Un producte molt important per la cuina local com a base o bé com acompanyament de les postres… les postres de músic, per exemple. Tot i que ara que hem treballat amb aquest producte, te n’adones que marida perfectament amb anxoves i també amb les carxofes (sempre tant difícils) – ens comenta.

I els rancis es transmetien de pares a fills (aquella recepta familiar que es va heretant) Aquella saviesa que tan apreciem en cultures més llunyanes a la nostra però que també tenim.

I per això, quan en René ens diu convençut que aquesta història de la que parlem ha de tornar, és perquè darrera els rancis hi ha tot el que cerca un territori: personalitat, tradició…

La rendibilitat potser no és tan rendible quan perdem aquesta tradició i personalitat. “No és la globalitat que fa malbé les coses, sinó és la nostra manera d’entendre-la (…) Hauries de fer el Priorat pla, per poder ser tant rentable com d’altres”

Agraeix al projecte Arrels del Priorat, el fet d’entendre el producte. Tot i que reconeix que amb el pas dels anys s’ha perdut l’essència. “Des de la modernització ja no hem treballat els moments de la vinya (…), sinó que hem alimentat aquest producte amb vi a doll (…)” Ara s’estan fent rancis més lleugers, més tranquils… Però és igualment, un punt trobada… Hem perdut la capacitat d’adaptació que tenien els nostres avantpassats, adaptació al tempos i moments de la vinya. Hem deixat perdre varietats que s’adaptaven als diferents territoris… “amb el temps hem estat millors enòlegs però hem estat pitjor viticultors. No pitjors, sinó que hem volgut simplificar. I quan vols simplificar acabes perdent la teva identitat.”

El ranci no només té el mèrit del producte en sí, sinó també el mèrit de continuar amb la tradició. Per això, en el projecte Arrels del Priorat, en René va triar un soci del Priorat, perquè “Jo no soc la tradició del Priorat. Seré una tradició de vins però no del Priorat, encara que el meu avi i el meu besavi feien un Priorat ranci, però com a negociants.”  La gran diferència és fer-ho com a viticultor. I saber que el ranci correspon a un moment de la vinya, a un moment del temps i un espai, convertint-lo en un producte excepcional que marca la gastronomia, la gent, les tradicions…

Ens ho compara amb la biodinàmica. No diu l’ecologia, “perquè l’ecologia serà obligatòria, però a la biodinàmica hi arribem poc a poc” diu convençut. El consumidor exigeix cada vegada més la traçabilitat dels productes. Mas Martinet, com també, Clos Mogador, podrien vendre el que fan a un enginyer alemany i si ho compréssim a ells estaríem convençuts que està bé i val el que et demanen.

Per acabar, proposa fer un plantejament a nivell de Priorat. Perquè si bé és veritat que abans es produïen rancis arreu, “com el vi, el ranci del Priorat, té una personalitat molt gran”.

Moltíssimes gràcies René, per les ganes de compartir

Nuestra web usa cookies para mejorar la experiencia de usuario y le recomendamos aceptar su uso para aprovechar plenamente la navegación.