L’evolució al llarg del temps en condicions concretes porta certs vins a envellir -i algú dirà encertadament que a embellir- de manera extraordinària.

El vi ranci és ben bé un tresor amagat de les regions més càlides amb tradició vinícola.

Un vi de colors bruns, terrosos, caoba, bronze. Aromes complexes, dolcenques, torrades, de tabac sec, d’hidrocarbur i unes notes acetòniques desconcertants d’entrada. Sabors de fruits secs, de garrofa, torrats, amargs i fins i tot tocs umami. Textura densa i a voltes aspra i una persistència en boca llarguíssima. Un vi que vol el seu temps per ser gaudit.

Com a consumidor, l’aproximació al vi ranci pot ser lenta i fins i tot generar un cert desconcert. S’hi afegeix la connotació prou pejorativa que té, almenys actualment, l’adjectiu ranci que d’entrada pot generar una perspectiva poc encoratjadora pel consumidor.

Per altra banda, aquest nom prepara per abordar un vi que no és comú i que de ben segur sorprèn, on trobem aromes volàtils que inicialment poden semblar hostils.

Passada aquesta barrera d’entrada, poc a poc s’obre un món de complexitat i matisos que fan que qui té la paciència d’anar-hi entrant acabi apreciant aquest vi com un company de sobretaula lleial i genuí.
Històricament trobem altres denominacions per referir-nos-hi: vi de la bóta padrina, vi de la bóta del racó, vi bo o vi de pair.
Aquests noms denoten i donen una idea del paper que aquest tipus de vi ha jugat a nivell antropològic. Tot i la llunyania amb què ens el mirem, tenim un vincle fortíssim amb el vi ranci: el factor cultural. Un factor cultural que hem estat no massa lluny de perdre i que no hem de deixar de cultivar i tenir-ne cura.

Sortosament, el vi ranci a Catalunya ha viscut un ressorgiment els últims anys. Aquest redescobriment i revaloració del vi ranci ha despertat l’interès i la inquietud de recuperar bótes antigues deixades de la mà de Déu i quasi desvalgudes en racons de cases familiars i cellers.

En alguns casos, la falta de relleu generacional ha deixat en suspens un vi o unes bótes que porten escrita en llenguatge vitivinícola la història d’aquella família o celler.

La feina de recuperació de bótes velles és un esforç ingent que alguns i algunes elaboradores valentes han volgut regalar-nos. Quadrar els números pot ser una quimera tenint en compte la necessitat de recuperar bótes antigues i a voltes resseques. A més el temps és un element indispensable perquè s’integri el vi jove que refresca la mare de la bóta, amb un valor molt alt difícilment quantificable.

Sortosament, són forces els exemples d’apassionats que treballen en el si de la geografia catalana perquè vins que reposen en estances fosques dels cellers arribin a les taules del consumidor sensible per acompanyar sobretaules amb postres de músic, mel i mató, carquinyolis, pastissets o rosquilles.

Sense anar més lluny, el dolç ranci que cuida la Sara i la família de Mas Martinet des de fa més de 20 anys és una joia que mostra el potencial d’aquests vins i que posiciona el vi ranci entre els grans vins oxidatius del món.
Són gotes de vi que condensen el pas del temps, és la història d’un racó de món i el raïm d’un temps pretèrit.

Bernat Guixer – Esperit Roca. Celler de Can Roca