Al 1982, quan vam obtenir el permís per donar els cursos del grau superior de Viticultura i Enologia, ens hi vam posar de ple. I al curs següent ja vam tenir més alumnes inscrits. A més dels nois i noies de la comarca i comarques veïnes, van venir molts nois fills de cavistes del Penedès.
En primer lloc, per nosaltres aprendre l’especialitat el més ràpidament possible, ens vam desplaçar un parell d’estius a Bordeus, per conversar amb professors de la Universitat d’Enologia i visitar les Estacions Enològiques, parlar i preguntar als tècnics de la regió afí de copsar la dimensió d’aquesta especialitat i els paràmetres que la definien. Sobretot la importància de la qualitat dels vins i com aquesta defineix els preus. Tot això respecte a l’elaborador de vi, ja que és el que a nosaltres ens interessava. Havíem de tenir clar com havíem de treballar per esdevenir uns excel·lents enòlegs i a partir d’aquesta premissa, poder transmetre-ho als estudiants.

Ens havíem de cenyir a les matèries que deia el programa, això es evident, però jo volia alguna cosa més, basant-me en el principi de Confuci “aprenc quan ho faig”. Aquest principi ja el vaig aplicar a Viaró, però allà teníem pressupost suficient per fer possible que els alumnes disposessin del material, eines i aparells per poder “aprendre fent les coses”. Però al col·legi de Falset, havíem d’espavilar-nos, alumnes i professors, ja que el pressupost del nostre departament no comptava amb els elements bàsics, per poder “fer”, allò que era indispensable per aprendre.
Una vegada vaig tenir clar que no podríem confiar només amb el pressupost del col·legi, vaig decidir buscar els mitjans econòmics a partir de les pràctiques que faríem durant el curs.

Una de les coses que vam fer van ser els Treballs de Recerca. La Conselleria d’Ensenyament convocava cada any un concurs d’investigació escolar, els premis CIRIT, amb recompenses en metàl·lic. Això va ser extraordinari, perquè amb un tir matàvem dos pardals! Quan donava classes i sortia un tema que en podíem treure una experiència, la plantejàvem i s’atorgava a un grup de dos o tres estudiants que tinguessin cert interès. D’aquesta manera, cada curs feia diverses experiències i tota la classe les comprenia, perquè visualitzaven els resultats. Cada any presentàvem tres o quatre experiències i les que teníem la sort que sortissin premiades, eren uns diners que ens servien per engrossir la caixa del departament. Ho vam fer durant 5 anys i en total vam presentar 15 treballs de recerca, dels qual 7 van ser premiats. Aquets premis s’entregaven al Palau de la Generalitat i anàvem alumnes i professors a recollir-los. Això va ser molt important perquè els nois estaven molt motivats i la conseqüència és que l’aprenentatge era molt més efectiu.

Una altra cosa que vam fer va ser anar a podar a jornal. Va venir el temps de poda i vaig pensar d’aprofitar l’ocasió perquè els alumnes aprenguessin a podar, podant.
Vaig contactar amb el propietari d’una vinya i li vaig proposar de podar-li tota la finca amb els alumnes, a un preu raonable i jo em comprometia a estar-hi sempre present, ensenyant-los i fent el seguiment. Li va semblar bé i ho vam fer un parell anys.

La tercera activitat tractava d’elaborar un vi, embotellar-lo i vendre’l. Això representava comprar el raïm, entre els alumnes i professors, i ho vam proposar als pares que ho van trobar molt positiu. Així, a més de fer la pràctica de la elaboració, també practicarien el concepte comercial. Aprofitant que teníem raïm vam fer diverses experiències de maceració carbònica, vi d’agulla i altres.

Els estudiants estaven realment motivats i a les classes hi havia molt bon ambient, i això feia que aprenguessin molt bé. Aprofitant aquesta bona atmosfera, vam pensar que seria interessant que visitessin les zones vitivinícoles més importants d’Europa. I així ho vam fer, al final del curs i després dels exàmens llogàvem un autocar amb xofer, i cap a Europa!

Ens les vam arreglar perquè els viatges no ens costessin massa diners, ens instal·làvem en càmpings que pels nois era molt més motivador i informal, venia el Rafel, un cuiner de Falset, que ens feia els menjars. Preníem els estris de cuina de la residència de l’escola i ens emportàvem queviures per una setmana.
La Montse i jo preparàvem, mesos abans, les visites que faríem a diferents productors i cellers o instituts vitivinícoles. Això ho vam fer 4 anys, del 1984 al 1988. I d’aquesta manera vam visitar les zones de Bordeus, Borgonya, Champagne, Escola de Changins de Suïssa, Universitat Vitícola de Geisenheim a Alemanya, l’Alsàcia, el Piemont italià, etc.

Van ser uns viatges molt profitosos perquè cada dia fèiem 3 o 4 visites i els nois ja portaven un qüestionari preparat. Pel matí el cuiner ens feia l’esmorzar i ens donava un entrepà pel migdia. En acabar el dia, tornàvem al càmping i el cuiner ens feia el sopar, després, tots en rotllana comentàvem les visites fetes i els dubtes que quedaven pendents per preguntar-ho al dia següent. Dos alumnes s’encarregaven de fer un resum de totes les visites del viatge per repartir-ho a tots.

Van ser uns anys molt intensos perquè vaig poder aplicar la didàctica que vaig aprendre amb el professor Piaget, durant els meus estudis a Suïssa. Però quan l’escola va passar a dependre de la Conselleria d’Ensenyament es va acabar tot. Ja no podíem comprar raïm de forma col·lectiva, per fer el vi i vendre’l, ja no podíem fer gaires experiències perquè no hi havia prou pressupost… però en fi, sempre recordaré aquells anys com una etapa en que vam poder estimular a tot aquell jovent perquè es formés per treballar per la societat. La majoria d’ells estan ara fent vi arreu de les comarques de Catalunya i molts son els que formen el gruix de productors del Priorat actual.

Josep Lluis Pérez i Montse Ovejero
Mas Martinet