VI RANCI DE CIRERES A DINAMARCA.

Frederiksdal Kirsebærvin

La costa de l’illa de Lolland, a Dinamarca, resulta ser un indret ideal per al cultiu de cirera.

L’hivern hi és respectuós i la primavera primerenca, prestant-se a una temporada generosa durant la qual les cireres maduren lentament desenvolupant una gran complexitat de matisos.

A la punta oest de l’illa hi trobem un castell senyorial. Quan s’hi arriba després de creuar mig país en cotxe amb la sensació de no anar enlloc, aquest casalot projecta una sensació de ser en un lloc amb un passat esplendorós. Banyat amb la llum especial de les latituds del nord, entre un cel blau intens i prats exultants de verd, la sorpresa deixa pas a un sentiment d’estranya familiaritat.

Pels qui hem crescut amb Les aventures de Tintín, l’edificació recorda instantàniament el Castell de Molins de Dalt o de Moulinsart, aquell castell que compra el professor Tornassol al final d’El tresor de Rackham el Roig i que es converteix en el seu habitatge, que comparteix amb el capità Haddock. El casalot de Frederiksdal sembla la versió danesa del Castell de Cheverny a la Vall del Loire (França), en el qual s’inspirà Hergé.

Harald Krabbe, propietari de Frederiksdal, heretà la finca i decidí implicar-s’hi perquè no es malmetés l’edificació ni el potencial de les seves terres. Somiador i voluntariós, Krabbe decidí fer vi de cirera amb una varietat de cirera nòrdica: la cirera danesa Stevnsbær negra, sovint anomenada raïm nòrdic.

Es tracta d’una cirera que, un cop madura, manté una acidesa extraordinària, com no podia ser d’altra manera en aquelles latituds, i demostra una complexitat i un potencial sorprenents. El procés de vinificació és semblant al del nostre vi, tot i que la logística de collir-ne el fruit i fer-ne el most implica algunes diferències. El vi resultant que proposen en aquest celler té un sucre residual força alt per tal de compensar aquesta acidesa.

Harald i els seus col·laboradors fa anys que treballen una línia dedicada al vi ranci de cirera, que ell vincula directament a Catalunya (encara que prestigia més aviat a través de Madeira, Porto, Banyuls o Maury).

És impactant veure com a tants quilòmetres de casa perviu aquest concepte, encara que castellanitzat amb el mot rancio; sincerament, potser que ens ho fem mirar.

El subtil però evident encant del ranci s’hi percep perfectament, entre el caràcter propi que hi aporta la cirera, desplegant tota la seva complexitat i maduresa. Tot això gràcies a un repòs d’un any en una estesa de garrafes de vidre plenes de vi de cirera que, a sol i serena, evolucionen al so del vent i les onades del mar bàltic. El vi passa un altre any en botes de Cognac de 450 litres abans de ser embotellat.

Tot i aquest envelliment precoç, el resultat final avaluat des del prisma del vi ranci no està gens malament. De fet, juntament amb la sorpresa un punt exòtica que suposa a les nostres contrades un vi de cirera, em semblà un producte digne de les millors sobretaules. Aquí deixo la referència per si algun lector, de viatge pel nord, se’n troba una ampolla i s’anima a portar-la a casa.

Bernat Guixer – Espirit Roca. Celler de Can Roca.

La nostra web utilitza cookies per oferir una millor experiència d’usuari i li recomanem que acceptis el seu ús per gaudir plenament de la teva navegació.