CONVERSA AMB MARIA CARME SIMÓ

Avui 8 de març, el nostre senzill homenatge a la dona treballadora. Triem una conversa entre dues dones. La Sara Pérez, la nostra Sara, i una dona increïble, la Maria Carme Simó, de Bellmunt del Priorat. Pagesa, abans de res, però també ha estat Presidenta del CIT (Centros de Iniciativas Turísticas), Alcaldessa de Bellmunt i Presidenta de la Cooperativa de Gratallops. Lluitadora. Tot un caràcter i tota humilitat.

L’escenari: casa seva. El seu menjador. De fons: la vinya, el tros. Reconeix que li agrada, tot i que ara es cansa molt, però hi segueix anant a fer la poda, la poda en verd, la primera ensofatada, (primera i única, ben ruixat el cep de baix a dalt) i al vermar.

76 anys i es veu d’una hora lluny la seva fortalesa i, alhora, la seva senzillesa. Desprèn tendresa i molta il·lusió. I quan li repassem la seva trajectòria sembla estranyada, com si s’ho hagués trobat sense triar. Però sí que va triar “perquè podíem haver marxat però ens vam quedar”. Sí, van ser dels qui van quedar-se a treballar la terra, com els seus avis i besavis. Sense referent femení a qui semblar-se, va perdre la mare amb 8 anys, ella va anar fent i va acabar anant a treballar al camp, com “son pare, els tiets, les tietes, tothom… tota la família”. I quan la Sara li pregunta si era la única dona, respon que sí, és clar. Tot eren homes però s’hi va trobar còmoda i es va quedar allà, amb ells, al capdamunt de les estructures de poder que hi havia.

La Maria Carme pagesa té vinya, olivers, avellaners i un parell d’ametllers. La feina que prefereix és la poda i no sap perquè. “M’agrada podar i mira que són ceps vells i lletjos! (…) N’hi ha alguns que són molt lletjos. N’hi ha uns que no, que son macos, així, grossos”. I li pregunta a la Sara: “Tu que ets tècnica, (…) Per què? Si els devien plantar tots un darrera de l’altre…”. Ens explica que els va plantar son padrí i que els plantava quan tenia cèntims, perquè no anaven al banc a buscar diners. Però el pare ja no en va plantar cap. O sigui que els seus ceps deuen tenir més de 100 anys tot i que encara no els han analitzat per saber-ho del cert. Tot i que per lògica… Té una vinya, tota garnatxa i un terreny molt fèrtil on creix molta herba a la primavera: “I cada temporadeta hi surt una herba diferent. Ara de color blau, ara unes floretes grogues, unes de blanques, uns gallets, encabat unes altres que són grogues i blanques (…) I no veig los ceps!”
La Sara li pregunta si hi ha relleu generacional i ella diu: “tinc lo veí del costat, un xiquet jove que ha estudiat a Falset i a Tarragona” però també ens parla del seu nebot que ha anat plantant vinya i d’altres no tan joves com el xiquet del costat però joves, al cap i a la fi. Que han anat comprant finques i treballant-les. I a Bellmunt, com a mínim, no han desaparegut tantes, de finques.

Per parlar de la Maria Carme lluitadora ens remuntem a un Priorat d’abans, on tots els pagesos eren socis de la cooperativa i “les cooperatives anaven malament, no venien lo vi (…) i el pagès anava al seu aire” diu la Maria Carme. Un director general de Madrid “en temps de Franco” va considerar que el Priorat mereixia ser considerat i es va crear el CIT (Centro de Iniciativas Turísticas), una mena d’oficina de turisme que es dedicava a donar a conèixer el Priorat arreu. Se la convidava a fires per tota Espanya i la Maria Carme va ser escollida com a presidenta poc després de la seva fundació. I ho va ser durant 25 anys. La Sara li pregunta què promovien i ella, ben divertida, contesta “fum”. I és que al Priorat encara no hi havia restaurants ni allotjaments i, de fet, si la zona era coneguda, ho era com a zona vinícola, no com a destí turístic. Per tant “Era algo una mica avançat per l’època, que igual en aquell moment no feia molta feina, però…” comenta la Sara.

I arriba la democràcia i es fan eleccions als ajuntaments. La Maria Carme va ser escollida alcaldessa de Bellmunt a les primeres eleccions, i de fet quan la Sara li pregunta “com se’t va acudir?” contesta, com no podia ser d’altra manera: “A mi no se’m va acudir ser alcaldessa”. Perquè li va arribar una mica de rebot i hagués pogut dir que no, però no ho va fer i es va atrevir a ser alcaldessa en un moment en que només n’hi havia 7 a tota Catalunya.

Un mica més endavant, presidenta de la cooperativa de Gratallops. També li proposen, no se li va acudir a ella. I també va acceptar, no es va plantejar dir que no. Ho va fer i va ser presidenta. En un moment molt difícil per les cooperatives, recordem lo de que “el pagès anava al seu aire”. De fet la Maria Carme estava a la junta de la Cooperativa de Bellmunt però va decidir desmarcar-se i marxar de la Cooperativa Comarcal, i aquí va ser quan ella va decidir marxar a la Cooperativa de Gratallops. I la Cooperativa de Bellmunt no va prosperar, de fet va desaparèixer. Una intuïció? No ho sap, però alguna cosa hi devia veure.

I aquesta trajectòria li va suposar un reconeixement per la seva feina i pel fet de ser dona i, com a tal, la van convidar a molts actes. Ella parla de bolos als que ha intentat no anar-hi mai perquè “què he de dir? què han de dir de mi?” Sempre ha trobat excuses per no anar a cap acte “molta feina i molts problemes”. La Sara parla de referent i ella reconeix que potser sí, però que “jo no ho he buscat”. I tot i que ella no recorda tot el que va aportar a la cooperativa i a la seva manera de funcionar. És conscient que va canviar les coses, i que hi va haver un abans i un després. Ella responsabilitza del canvi al Jaume Ciurana, el que llavors era el Director General de l’Incavi. Una persona que s’estimava el Priorat i el vi, era enòleg i descendent de la comarca, i va apostar fort per canviar les coses: “si s’ha de vendre el vi s´han de fer les coses ben fetes. I s’ha de cuidar el raïm des de que es planta el cep fins que es ven lo vi”. I anaven per les cooperatives repetint el discurs i “la gent se’ls escoltava i els hi semblava música celestial”. Pensem que en aquell moment no hi havia vi embotellat, només Escaladei embotellava. Era finals dels anys 70 i principis dels 80. I explica: “van venir amb ton pare, lo René Barbier i tots aquests que, clar, pagaven lo raïm molt bé i va marxar molta gent de la cooperativa perquè a la cooperativa no cobraven”. Perquè el vi s’havia de vendre però com molt bé deia el pare de la Maria Carme: “s’ha de vendre però s’ha de cobrar”.

En va fer moltes de coses com a presidenta, primer de tot deixar-se assessorar per la Federació de Cooperatives, és a dir, acceptar que no ho sabia tot. I després i potser la més important de totes, posar un gerent “perquè hi té d’haver un gerent. Que un pagès no té perquè saber ni estar tot lo dia allí, perquè té feina al tros i no pot estar tot lo dia, allà, en un despatx”. I poc a poc, la cooperativa se’n va anar sortint i “ara cobrem cada mes”. I ho diu com si fos una gran cosa, perquè de fet ho és.

Maria Carme: “Si no hi haguéssim sigut naltros, tota aquesta colla, ni el René Barbier, ni l’Àlvaro Palacios, ni el Carles Pastrana, no hagueren trobat absolutament res, si no hi hagués hagut la cooperativa. Els pagesos davant de l’evidència han hagut de fer les coses ben fetes. Han hagut de venir de fora perquè ho veiessin clar, perquè als d’aquí no se’ls creien.”

Sara: “Ha passat a molts llocs, però també té a veure amb el cansament, de veure-ho des de dintre, quan has lluitat, quan has treballat, i no te’n surts. I no ho veus. I t’ho diuen, i no ho veus. I no ho fas. I t’ho tornen a dir, i no ho veus. I no ho fas. Llavors ho fa algú i dius: ah doncs potser sí. Però… no? Es necessita aprendre. És el que dius.. no en sabem…”

Maria Carme: “Llavors, alguns il·luminats que mos ho devíem creure o no sé el què.”
Sara: “Ho vau veure abans. Però ja teníeu com una intuïció. Perquè vas lluitar molt abans de que res fos evident.”

És curiós com no van ser conscients de la lluita, de tot el que van defensar i treballar per mantenir… però és veritat que des de la cooperativa es va fer una gran feina. Des de la cooperativa i també per part de l’Assumpció Peyra a Escaladei, la Magdalena de Masia Barril (que no embotellar fins al 1980 i que anava a totes les fires a defensar el vi del Priorat), l’August del Celler Cecilio… I molts d’altres que van creure en el Priorat quan no era res. Entre ells “aquell director general… com se deia (…) si ho veiés, al·lucinaria, pobre. Perquè aquell home també ho va veure”.

Li preguntem si hagués fet alguna cosa diferent: “No, me sembla que no. Potser massa lluny no penso. I ara encara menos. Ara penso al dia. Perquè cada dia em porta alguna cosa diferent” diu molt convençuda.

La Sara li pregunta si beu vi i ens diu: “poc, els diumenges” amb la família, amb les seves germanes. Li agrada i sempre en té dues ampolles a la cuina però només en beu els diumenges. I sobretot, sempre en regala, tal com recomanava en Jaume Ciurana i sempre recorda.

I no pot ser d’altra manera, la Sara ha de preguntar pel ranci: “I els rancis. N’heu fet mai?”. Una bóta de vi ranci que va començar el seu pare. Un ranci de vi blanc “perquè el de vi negre se’m fa malbé”. “I en prens?” li pregunta la Sara. “Sí, m’agrada. Amb dolç. Quan menjo dolç, sí que m’agrada”. I el provem i brindem. Vi ranci amb pastes. Tot un luxe!

Gràcies Maria Carme!! Un plaer conversar amb tu i amb tot el que representes!

Previous
Next

La nostra web utilitza cookies per oferir una millor experiència d’usuari i li recomanem que acceptis el seu ús per gaudir plenament de la teva navegació.