Hem anat a veure el René Barbier, de Clos Mogador. Lo pare. El fundador. Ja fa molts dies que és al Priorat però segueix dient que ell no és la història del Priorat. Tot i que puguem discrepar, perquè n’és una part molt important. De la història més recent, però, de la història al cap i a la fi.

Ens parla dels rancis… li vam preguntar si volia col·laborar amb nosaltres en el blog i de seguida va estar encantat: “per la Sara el que sigui”, ens va dir.

I el primer que fa és introduir-nos a l’Associació Arrels del Priorat. Un projecte que va començar cap als anys 90 per recuperar els vins rancis prioratins, i donar-los a conèixer. Els va posar a la venda en llocs de renom internacional com els Harrods de Londres, o les Galeries Lafayette de Paris. Un projecte que actualment porta amb en Jaume Balaguer (Celler Balaguer i Cabré) en un petit celler de Gratallops i que l’ha portat a conèixer de primera mà la història dels rancis de la nostra comarca, dels rancis de cada poble i de cada casa… “La història d’un temps que ha de tornar”, com diu ell. Arrels l’ha portat a parlar amb els pagesos que encara conserven alguna bota vella a casa i amb els que ho han deixat córrer però encara recorden els vells temps. Reconeix però, que ha estat un projecte que els ha exigit un munt d’inversió sense cap mena de retorn. Un pou sense fons.

Quan ens parla dels rancis ens explica que “són la punta del iceberg d’un món oblidat que per mi tornarà”. Arrels li va donar la oportunitat de seleccionar alguns rancis (12 en total de 12 pobles diferents) i amb un dibuix representatiu de cada casa fet per l’Isabel, donar-los a conèixer. Situar-los als millors llocs del món… però sense èxit. El ranci és un producte que ha de posar-se en context, que cal ser explicat per entendre’l i apreciar-lo en plenitud. El nom és el primer que costa. Aquí tenim molt clar de què parlem però internacionalment es coneix el Xerès, el Vin Jaune… però no el ranci. “Un tema a reflexionar entre tots”, diu.

Ens explica que el ranci, a part de ser una producció molt local, s’explica també com una manera d’aprofitar el producte, en aquest cas el vi, en conjunt. “Hi ha molta imaginació i és un patrimoni que els pagesos han sabut guardar i transmetre fins ara”. Remuntem la història d’aquests vins a les explotacions rurals del 1880 cap enrere. Ja que cap endavant, en les èpoques més recents, el tema es complica. Però abans els rancis eren d’una lògica molt gran. “Tot es treballava amb animals i la collita s’allargava més de 3 mesos… (…) començaven al costat del riu, (…) pels blancs. I no és cap tonteria, (…) és molt fresc. Del riu anaven pujant, és a dir, una mica més amunt hi havia els vins de consum, que eren frescos, de qualitat. Sempre eren bons, perquè si no eren bons eren vinagre, i sinó era ranci (…) I arribaves al novembre/desembre, i es començaven a pansificar i es feien els vins dolços…”    

S’aprofitava tota la collita en totes les seves formes possibles. També la venda estava adaptada, recordem els cellers a les ciutats, concretament, recorda quan era petit, que hi havia cellers que tenien el seu ranci, les seves botes, els vins frescos, els vins dolços… “Era el que corresponia a la verema. Després de tot una vida al Priorat, te n’adones que les coses no es feien tan malament…”  comenta divertit.

I ens compara els vins amb els formatges, de tots els tipus de formatges que hi havia abans, que també era un producte d’aprofitament… però que poc a poc es va anar simplificant per unificar els tipus i en van quedar només 4. I ara tornem a diversificar… Sense poder donar les culpes a la globalització sinó a l’economia. Ell parla de “l’enginyeria econòmica”. Buscant rendibilitat, s’ha perdut riquesa en la diversitat.  “És com voler fer un sol vi en tot el Priorat, a les cooperatives (…) ja tindré problemes una altra vegada (riu), però en el fons, el que havien d’haver fet era els vins pels pagesos, i ser un intermediari  per fer conèixer aquesta globalització general, com en els formatges”

Però recorda que a l’època anaven a buscar el raïm amb l’animal, i arribaven les garnatxes al celler a 17º i el vi “necessitava temps per doblegar-se (…). No s’espantaven com ens passa a nosaltres”  Sinó que el posaven a la bota de ranci perquè no ho veien clar. I allà, la volàtil disminuïa… els àcids es transformaven…. es transformava el gust. Es convertia en ranci. I el que sí que havien de tenir en compte era que necessitaven 3 litres de vi, per fer 1 litre de ranci. Perquè treballaven amb fusta de castanyer local. (Castanyer i ranci, indispensable associació, ens apunta). El treball del boter era imprescindible, perquè les botes s’estaven a les golfes, i amb un clima tan sec com el nostre, representava disposar de més vi i tenir molta cura de les botes. “Havies de ser boter, havies de ser-ho tot”

Però aconseguien un producte únic, un producte que ja ha condicionat la gastronomia local. Símbol de la nostra identitat gastronòmica. Un producte molt important per la cuina local com a base o bé com acompanyament de les postres… les postres de músic, per exemple. Tot i que ara que hem treballat amb aquest producte, te n’adones que marida perfectament amb anxoves i també amb les carxofes (sempre tant difícils) – ens comenta.

I els rancis es transmetien de pares a fills (aquella recepta familiar que es va heretant) Aquella saviesa que tan apreciem en cultures més llunyanes a la nostra però que també tenim.

I per això, quan en René ens diu convençut que aquesta història de la que parlem ha de tornar, és perquè darrera els rancis hi ha tot el que cerca un territori: personalitat, tradició…

La rendibilitat potser no és tan rendible quan perdem aquesta tradició i personalitat. “No és la globalitat que fa malbé les coses, sinó és la nostra manera d’entendre-la (…) Hauries de fer el Priorat pla, per poder ser tant rentable com d’altres”

Agraeix al projecte Arrels del Priorat, el fet d’entendre el producte. Tot i que reconeix que amb el pas dels anys s’ha perdut l’essència. “Des de la modernització ja no hem treballat els moments de la vinya (…), sinó que hem alimentat aquest producte amb vi a doll (…)” Ara s’estan fent rancis més lleugers, més tranquils… Però és igualment, un punt trobada… Hem perdut la capacitat d’adaptació que tenien els nostres avantpassats, adaptació al tempos i moments de la vinya. Hem deixat perdre varietats que s’adaptaven als diferents territoris… “amb el temps hem estat millors enòlegs però hem estat pitjor viticultors. No pitjors, sinó que hem volgut simplificar. I quan vols simplificar acabes perdent la teva identitat.”

El ranci no només té el mèrit del producte en sí, sinó també el mèrit de continuar amb la tradició. Per això, en el projecte Arrels del Priorat, en René va triar un soci del Priorat, perquè “Jo no soc la tradició del Priorat. Seré una tradició de vins però no del Priorat, encara que el meu avi i el meu besavi feien un Priorat ranci, però com a negociants.”  La gran diferència és fer-ho com a viticultor. I saber que el ranci correspon a un moment de la vinya, a un moment del temps i un espai, convertint-lo en un producte excepcional que marca la gastronomia, la gent, les tradicions…

Ens ho compara amb la biodinàmica. No diu l’ecologia, “perquè l’ecologia serà obligatòria, però a la biodinàmica hi arribem poc a poc” diu convençut. El consumidor exigeix cada vegada més la traçabilitat dels productes. Mas Martinet, com també, Clos Mogador, podrien vendre el que fan a un enginyer alemany i si ho compréssim a ells estaríem convençuts que està bé i val el que et demanen.

Per acabar, proposa fer un plantejament a nivell de Priorat. Perquè si bé és veritat que abans es produïen rancis arreu, “com el vi, el ranci del Priorat, té una personalitat molt gran”.

Moltíssimes gràcies René, per les ganes de compartir