Quan pensem en vi, ja sigui com a consumidor, elaborador, sommelier, portfoli managers, comprador o simplement com apassionat, molts de nosaltres pensarem en blancs, negres, espumosos, rosats….. i finalment, potser inclouríem una petita casella o deixaríem un petit espai pels vins “especials” on hi cabrien dolços, rancis, vins encapçalats, etc.

En els últims 40 anys,  les revolucions en l’univers vinícola s’han anat succeint a una velocitat difícilment “tolerable” en un sector on les decisions més aviat es prenen perquè en puguin treure profit els nostres fills. L’arribada dels vins de fruita, concentrats, fustes noves, varietats internacionals, emparrats a les vinyes, alta tecnificació, etc. va desplaçar un tipus de vi més afinat, suau, amb menys carrega de fruita i menys exuberant. En definitiva, semblava que els grans vins clàssics, tant de Bordeus, Borgonya, Rioja, Jerez i Oporto, havien caigut en l’oblit per gran part dels consumidors. La immediatesa i l’impacte a curt termini s’havien imposat. Els darrers anys amb la tornada a les varietats locals, sistemes de poda tradicionals, vins equilibrats i criances més respectuoses han vingut acompanyats, també, d’una reivindicació dels productes de tradició local, maridatges regionals i consum de proximitat. I ara, abracem els vins blancs macerats amb pells, aquests fins i tot han aportat un nou color a les cartes de vi. No ens sorprenem amb els rosats envellits i amb els escumosos amb degollat antic. I el que per molta gent va ser considerat un error i/o defecte, actualment ho mirem, més aviat, com una virtut i diferenciació.

És precisament en les variables del temps, els errors i els defectes on els vins “oxidatius” es senten còmodes. Ja siguin elaborats amb tel, dolços envellits, rancis secs, sol i serena o barreges d’anyades. Vins blancs, negres i rosats secs amb criances infinites, aromes complexos i animals, volàtils elevades, etc. Però que ens demanen paciència per cuinar, per menjar i sobretot llargues sobretaules perquè puguin explicar-nos tota la història que porten a cada gota, a cada glop. Però per damunt de tot ens exigeixen tolerància, acceptació i ment oberta per treure’ns, definitivament del damunt, la idea dels defectes, dels errors i obrir-nos al ric patrimoni que la història i tradicions locals ens han deixat al llarg del temps.

Hem de buscar en el nostre dia a dia aquell moment per pensar, reflexionar, llegir, conversar, observar i acompanyar-ho d’una copa d’aquest ric patrimoni que ens han deixat tots els viticultors i elaboradors d’arreu. Però sobretot m’agradaria reivindicar tots els vins oxidatius de la Mediterrània. Crec, no sé si equivocadament o no, que és precisament en aquesta gran zona amb una llum especial on aquest vins poden parlar-nos de tradició, de temps, de la història pròpia i sobretot de passió. Perquè… qui va dir un dia que l’oxidació és un defecte?

Roger Valls
Mas Martinet