Carbon Vivo és una cooperativa de treball sense ànim de lucre que té com objectiu valoritzar els residus i, en concret, té com a objectiu la democratització del Biochar (biocarbó). El Javier Fernández, membre de la cooperativa ens explica de manera molt entenedora què és i per què serveix aquest carbó vegetal tan especial.

Biochar és una paraula bastant nova que serveix per diferenciar el carbó vegetal tradicional d’aquest biocarbó. Un tipus de carbó amb moltes aplicacions, entre elles l’agronòmica. Es diferencia amb el carbó vegetal que coneixem pel fet que el biocarbó mai s’ha de cremar. I això és el que el fa tant important mediambientalment, perquè el Biochar està considerat per l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), el comitè científic de la ONU que estudia el canvi climàtic, com una de les 6 eines d’emissions negatives vàlides per combatre els efectes del canvi climàtic.

El Biochar dona una estabilitat molt interessant i duradora al carboni que conté. És a dir, garanteix que el carboni no es tornarà a emetre com a CO2 entre 700 i 3000 anys. No es degradarà per l’acció dels microorganismes, que són els qui l’oxiden i el tornen a emetre. Això és el que passa amb la matèria orgànica normal, si la deixem en el sòl o fem un procés de compostatge es degrada per l’acció microbiana i es torna a emetre com a CO2. La natura és carboni neutre. Tot el que absorbeix, a la llarga, torna a emetre’s, per tant resulta totalment equilibrada. Això sí, durant aquesta transició, hi ha molts beneficis pels ecosistemes. Però precisament en el nostre planeta tenim un problema d’excés de CO2 i per aquesta raó, eines d’aquest tipus (carboni negatives) són molt interessants. La fusta de les plantes que conté el carboni (captat per les fulles durant la fotosíntesis) es carbonitza i llavors se li dona aquesta estabilitat i durabilitat.

Una altra característica del Biochar que també és interessant, és el fet d’emmagatzemar-lo al terra. Hi ha dos principals embornals naturals de carboni. Un d’ells: els oceans. A hores d’ara estan saturats però no poden parar de captar CO2, que es va dissolent a l’aigua i, com a conseqüència, ens provoca una acidificació de les aigües. Aquest és un fet molt perillós que està comportant la desaparició d’espècies que no poden viure en aquest PH tant àcid. L’altre embornal natural és el terra. El sòl té una capacitat enorme d’emmagatzemar carboni i, per aquesta raó, el fet d’aplicar Biochar en els nostres cultius, fa que quedi emmagatzemat de manera segura. A més a més, aquest emmagatzematge ens comporta molts beneficis per tot l’ecosistema del sòl. Normalment acostumem a parlar de deficiència de matèria orgànica en els nostres sòls. Però el 50% d’aquesta matèria orgànica és carboni orgànic que és el que, en gran mesura, és el Biochar: carboni orgànic estable que quedarà en els nostres terres entre 700 i 3000 anys.

Com tot però, no tot el que es ven com a Biochar té les mateixes propietats ambientals i agronòmiques. Hi ha dos organismes internacionals que es dediquen a l’estudi i la investigació d’aquest biocarbó: IBI (International Biochar Iniciative) i l’Institut Ítaca. Dos organismes científics, tot i que el segon té una mirada científica i ecològica a la vegada (està composat per científics ecòlegs). És precisament aquest últim, l’Institut Ítaca, que diu que per considerar un carbó vegetal com Biochar s’han de complir una sèrie de condicions de sostenibilitat en tot el procés. Partint de la matèria prima que ha de ser obtinguda localment i de forma sostenible. És a dir, cal produir la fusta local però  a més a més d’espècies autòctones. No cal la desforestació dels nostres boscos per plantar espècies forànies de creixement ràpid. I, per descomptat, cal que segueixi uns criteris de qualitat del producte, propietats físico-químiques que comprovarem analíticament. També es parla de l’eficiència del procés pel que fa a l’energia que es consumeix per produir el Biochar.

El Biochar no és un fertilitzant, com a mínim no inicialment. El que determinarà si és o no és un fertilitzant serà la matèria prima a partir de la qual es produeix. Es pot produir de les restes de la gestió forestal, de residus d’indústries com ara la industria del bruc (utilitzat en jardineria), de la poda de diferents cultius… És en aquests casos que no té gaires nutrients. Però també es pot produir a partir dels fangs de depuradora, llits de granja o de fems. En aquests casos, la seva riquesa en nutrients és molt elevada i sí que el podríem considerar com a fertilitzant.

El Biochar és, en si mateix, un regenerador, un estructurador, un condicionador de sòls. És un excel·lent transportador de fertilitat i de vida. Cal imaginar-se el Biochar com una esponja, que es pot omplir d’aigua i de nutrients perquè té una gran capacitat de retenció. Això és el que fa que sigui tant interessant a nivell agronòmic. Això, i el fet de que sigui l’hàbitat ideal pels microorganismes del sòl. Com esponja que és té molts porus que els microorganismes (bactèries i fongs) colonitzen, aprofiten per habitar-lo. Uns microorganismes bàsics en la fertilitat dels sòls. Hi ha porus que s’omplen d’aigua i, en canvi, d’altres s’omplen d’oxigen. I són precisament els microorganismes que viuen en condicions aeròbiques els més beneficiosos pels nostres cultius.

Per tant, l’alta capacitat de retenció d’aigua, d’alta capacitat de retenir nutrients i de promotors de vida microbiana. La capacitat de retenir aigua la podem traduir en una reducció del rec, de consum d’aigua, i de nutrients, podem reduir la fertilització dels nostres cultius, mantenint o inclús augmentant la productivitat. Tot i que això encara està en fase d’estudi, ja que són processos molt lents i, a més a més, hi intervenen altres factors (com el clima, el cultiu, etc.) Però el que és indubtable és que estem millorant les propietats del sòl, la seva estructura i la capacitat de retenció, tan d’aigua com de nutrients.

Des de la cooperativa Carbon Vivo s’està produint Biochar de forma artesanal, tot i que s’està buscant inversió per poder realitzar el procés de forma més industrial. De moment, però, utilitzen uns forns desenvolupats per l’Institut Ítaca. Un disseny de baix cost que es va fer pensant en la democratització del Biochar i per poder implementar en països en vies de desenvolupament. També comercialitzen el Biochar i fan formacions sobre aquest biocarbó i la seva aplicació i participen en projectes ambientals de valorització de residus, a través de la seva transformació en Biochar.

I a més a més, és molt fàcil de fer, el Biochar. Tothom està capacitat per a produir-lo. Hi ha una manera molt senzilla de fer-lo de manera artesanal. Tot i que també és una indústria a desenvolupar en el nostre país. En el cas de Mas Martinet, aquest serà el primer any que em començat a utilitzar-lo, de moment, a la finca de Clos Martinet. Procedent de la carbonització de la poda de la vinya, l’apliquem a la finca tot just abans de començar la poda en verd. Tot el que es pugui fer per disminuir els efectes del canvi climàtic per la nostra part, sempre serà poc, tot i que recordem el Capità Enciam: els petits canvis són poderosos.

Moltes gràcies Javier per atendre’ns i explicar-nos amb tant detall el vostre treball.