MANDARINES BARRUGAT

Mandarines Barrugat va començar fa 5 anys i és un projecte de recuperació d’una varietat de mandarina: la mandarina fina. Una mandarina de mida petita i molt dolça, una llaminadura. La preferida dels més petits, però també la més apreciada pels grans. I com tantes altres coses una incongruència molt gran: la més bona i la que tothom abandona i deixa de treballar.

Per sort, poc a poc van trobant les parcel·les abandonades on encara hi ha aquesta varietat i les recuperen. Recuperen els arbres de més de 70 anys mitjançant la poda: “L’art de la poda en els cítrics, es nota molt. Sobretot en arbres vells” ens diu el Raül quan ens ensenya com el seu company està podant una parcel·la recuperada just l’any passat. I és que les varietats modernes només aguanten 20/30 anys, ens explica. Després d’aquest temps els arranquen i tornen a plantar arbres joves. En canvi, en el seu cas, estan cuidant arbres de més de 80 anys que en anys bons poden arribar a donar 200 kgs de fruita enlloc dels 50/70 kgs habituals.

I cuiden les parcel·les de manera ecològica, amb coberta vegetal, aportant matèria orgànica, amb extractes de plantes (cua de cavall, ortiga, calèndula, lletsó…) que fan fermentar en aigua de pluja o que bullen per infusionar i treure’n així totes les seves propietats. Aprofitant les herbes del territori, les que tenim més a prop, les més fàcils de trobar. I es que cada territori té una o més plantes que s’adapten a les necessitats que el mateix territori té. I recuperen així també un model de treball, una manera de viure, més simple i sostenible.

Situats a Bítem, un poble de la riba de l’Ebre al peu de la Serra de Cardó: “molt feréstega, molt salvatge… però té racons molt espectaculars”, diu el Raül. Un paratge preciós i bastant desconegut. S’han proposat donar a conèixer el seu entorn.

I per poder-ho explicar començaran a reconstruir alguna caseta de tros. Les finques de la zona són finques petites i moltes d’elles tenen accés al riu. I ells que volen difondre l’entorn, el faran accessible, l’Ebre. El riu. Una passarel·la o un baixador i petits embarcadors que ens permetran contemplar de ben a prop el bosc de ribera. Xops, aubes, freixes… de més de 200 anys, impressionants, les varietats autòctones (que poc a poc van canviant per les varietats colonitzadores). Tot un tresor només a l’abast dels veïns pescadors. Parlem només d’uns quants anys enrere, quan la riba del riu estava neta i transitada. Ara però, el bosc a recuperat el seu protagonisme i, tot i que ja ho han netejat molt, necessita acondicionament i accessibilitat. Ben aviat. Ho tenen present i ja hi estan treballant.

Tenir la riba tan a prop de la finca fa que els picots, oriols i ànecs… sobrevolin els mandariners i les llimeres, recent plantades. Tot un luxe de biodiversitat.

També aposten per un model turístic més sostenible i respectuós. Per sort, no són els únics del poble que aposten per aquest model. Tenen previst habilitar una parcel·la amb places de pàrquing per autocaravanes, aprofitant que han de trasplantar uns noguers i que aquests arbres ja tenen un marc de plantació més gran. No són uns noguers qualsevol, produeixen les nous pecanes, una varietat provinent de les Amèriques molt apreciada gastronòmicament i poc trobada a casa nostra. Aquest any però, han fet tard. La feina els ha agafat i no ho han pogut fer. Els petits noguers s’han quedat a l’hort dels pares del Raúl esperant a l’any que ve. Els hi serà més difícil perquè les arrels pivotants aniran creixent i no serà fàcil.

Els últims 10 anys han començat rebre visitants a la zona. Racons que eren desconeguts ara ja no ho són: “avui en dia no hi ha res amagat. I com més amagat està i més bonic, més gent trobaràs.” comenta. Per això és necessari orientar la massificació. I per sort ja estan sortint noves iniciatives de territori seguint aquesta mateixa línia. Més sostenibles.

I és que la consciència és important. Les zones rurals s’estan abandonant i el perill de foc pren el relleu. Els grans focs que impacten sobre tot el planeta. Perillosos. Descontrolats. Massa prop de les ciutats. Ens ho diu ell, el Raül, bomber de professió a part d’agricultor convençut. El 5% de Catalunya eren boscos, tota la resta estava cultivada i no fa gaire, a principis de segle passat. Ara parlem d’un 70% i segueix creixent el percentatge. No pot ser. La societat ha d’entendre que l’agricultura i la ramaderia són la clau: “Estos són los bombers de veritat” diu ell. Només netejar els boscos no solucionarà el problema perquè anem deixant l’herba segada allà mateix al bosc, i s’asseca. I les seves arrels segueixen allà. La biomassa, segueix allà. Per tant, ajudar a que el pagès que cuida aquell fondo de barranc és important, perquè ell farà que el foc no passi a l’altra carena, només amb el seu cultiu.

Cal buscar fórmules que apropin el camp a les ciutats. S’han d’inventar maneres de fer arribar al consumidor de les grans ciutats el producte fresc. De forma que es garanteixi la subsistència del pagès de les zones rurals i faciliti un abastiment més fresc i saludable. De proximitat. De casa. De temporada. Hi ha alguns exemples a l’estranger d’iniciatives que ja estan funcionant. També hi ha associacions de consumidors que es dirigeixen directament als productors. “Alternatives n’hi ha”, com diu el Raül. Cal avançar mica en mica en l’establiment d’un nou model de societat que respecti i cuidi el territori de forma sostenible perquè ens respectarà i cuidarà a tots nosaltres. Perquè “lo més simple acaba sent lo luxe més gran”

Moltíssimes gràcies Raül Colomé per ensenyar-nos les vostres parcel·les i explicar-nos la gran feina de cura i recuperació del territori. Us desitgem molt d’èxit en el vostre projecte.

La nostra web utilitza cookies per oferir una millor experiència d’usuari i li recomanem que acceptis el seu ús per gaudir plenament de la teva navegació.