Les plantes han estat durant molt de temps un dels principals enemics dels nostres conreus, sobretot en l’agricultura intensiva, que ha utilitzat tota la tecnologia i tècniques que tenia a l’abast per lluitar-hi en contra. Però ja els mesopotàmics les utilitzaven per valorar les terres com indicadores de fertilitat.

Quan parlem de cultius, parlem d’una modificació de la natura al nostre gust. Però per manar sobre la natura primer cal que obeir-la. Hem d’entendre que la natura es regeix per unes lleis. Si entenem com funciona la natura, comprendrem millor els nostres cultius i el sòl sobre el que es troben.

El sòl és una creació natural que resulta de l’acció del clima i dels microorganismes sobre el material originari o roca mare, situat a la superfície de la terra durant centenars d’anys. L’agricultura ecològica contempla el sòl com un ens viu base de la fertilitat, per tant, de la nostra producció. És un ecosistema format per milions d’organismes i depenent de les nostres actuacions podem millorar-lo o empitjorar-lo.

Avui en dia se sap que les plantes, per les seves arrels exsuden una enorme quantitat de sucres per alimentar, precisament, la microbiologia, la qual al seu torn aportarà minerals a la planta. I la planta selecciona quina microbiologia necessita en funció del mineral que ella necessita en cada moment. És una relació de molts milions d’anys que tot just estem intentant entendre. En tot cas, aquest món ocult que hi ha sota els nostres peus, a hores d’ara és desconegut, es coneix només una petitíssima fracció de la microbiologia del sòl (2/3%).

El sòl és molt important però el maneig que fem del sòl farà que anem cap a una millor o pitjor fertilitat. Hem d’entendre què és, com funciona, qui viu allà, com està organitzat… perquè està clar que la salut del nostre sòl també serà la salut de les nostres plantes. I les plantes bioindicadores seran una eina de diagnosi d’aquesta salut.

Un sòl fèrtil i viu funciona d’entrada amb una infiltració de l’aigua que alimenta les capes freàtiques que, al seu torn, faran de dipòsit d’emmagatzematge d’aigua que tornaran a posar a disposició de les plantes quan vingui l’època seca. Hi ha unes aportacions de minerals, tant a través de les restes orgàniques, com a través de la descomposició de les roques originàries. Hi ha una microbiologia (bactèries i fongs) aeròbica i una anaeròbica. Aquests minerals són capaços de ser emmagatzemats en un complex argilo-húmic o complex de canvi (partícules fines d’argila i humus): la gran reserva de nutrients en el sòl.

Malauradament tot i la gran quantitat d’anys que calen per formar el sòl, es pot destruir en molt poc temps. És la realitat dels sòls d’Europa i dels sòls del món modern, que han vist reduïda la quantitat de matèria orgànica que contenien a la meitat. Recordem que el contingut en matèria orgànica és el que ens diu si el sòl és o no és fèrtil. I, malauradament, és un recurs no renovable, al menys a escala humana.

La immensa majoria de les terres agrícoles tenen problemes de lixiviació (s’ha perdut l’estructura), tenen problemes d’escorrentia perquè hi ha encostraments superficials, es troben desprotegides i l’aigua, enlloc d’infiltrar-se, corre per la superfície (com més pendent hi ha, més corre); tenen problemes d’erosió, problemes en humificar la matèria orgànica (perquè es fossilitza – no està disponible per als microorganismes – o bé perquè li ha faltat nitrogen a l’hora de humificar o bé perquè les condicions climàtiques que s’han donat en el moment de humificar-se no li han permès) i barreres físiques provocades per la mateixa maquinària que fem servir per treballar que bloquegen l’alliberament de minerals. La porositat que necessitem i volem que tingui el nostre sòl, es perd.

Tota aquesta degradació del sòl, ve provocada inicialment quan destruïm el bosc (la vegetació espontània d’una zona) per treballar-ho en forma de cultiu. Disminueix de forma dràstica la biodiversitat (tant l’aèria com l’edàfica) i comença la pèrdua de fertilitat, la compactació, l’erosió i la manca de capacitat del sòl de realitzar les seves funcions bàsiques, entre d’altres emmagatzemar i purificar l’aigua. La desertificació pot ser un viatge de no tornada en molts casos, que hem de procurar evitar (exemples d’aquesta desertificació és el nord d’Àfrica, que se’l considerava el graner de Roma, i els Monegros, un zona de boscos d’alzines)

Aquest empobriment de minerals repercuteix també en la nostra alimentació i, com a conseqüència, a la nostra salut, amb carències de micronutrients que es mostren a un % elevat de la població total mundial.

L’altra cara de la moneda, per tant, és tractar les herbes com a aliades. Les herbes tenen moltes utilitats i funcions en els nostres ecosistemes agraris. Una d’aquestes funcions és prevenir l’erosió. Quan la terra està coberta i gràcies a les seves arrels faciliten la infiltració de l’aigua i prevenen l’escorrentia. Faciliten el ciclatge de nutrients que absorbeixen mitjançant les seves arrels i emeten a través de les seves fulles, que d’altra manera hauríem d’aportar de manera forçada amb el nostre treball. Les herbes també aporten matèria orgànica que s’anirà descomposant i produint carboni i, per tant, augmentant la capacitat de retenció d’aigua, també. I això, a la seva part aèria ens aporta biodiversitat que repercuteix, a la vegada, en la biodiversitat del sòl.

Els beneficis són moltíssims, des dels aspectes biològics i la formació d’humus, com la biodiversitat, com a nivell ambiental, d’erosió, de ciclatge de l’aigua, de dipòsit d’aigua, de regulació tèrmica…. entre d’altres. El que s’ha de veure és com la gestionem per tal que no interfereixi en la nostra feina. Però el que està clar és que potser no es tracta de males herbes, com es creia fins fa no gaire.

Les herbes ens serveixen com a eina per a diagnosticar una situació determinada en el nostre cultiu. La majoria de les diagnosis que fem a partir d’observar les plantes bioindicadores d’una parcel·la determinada, avui en dia, ens dona un resultat de desertització. Anem cap al desert o venim del desert i anem cap algun lloc millor? En funció de la diagnosi i les pràctiques que fem haurem d’entendre quina és la nostra situació, en quin context es troba (en quina direcció va).

El mètode de diagnosi basat en les plantes bioindicadores ha estat desenvolupat per en Gérard Ducerf (botànic i pagès) que es va preguntar perquè creix aquí una herba i no creix allà. I ha dedicat tota la seva vida a aquesta recerca fins a publicar, entre d’altres, l’Enciclopèdia de Les plantes bioindicadores medicinals i alimentàries (en 3 volums).

Les llavors no germinen perquè sí, sinó que s’han de donar les condicions idònies perquè es desenvolupin. El banc de llavors del sòl és un recurs que té la natura perquè precisament quan hi ha un desastre pugui revegetar la natura ràpidament. 1 m3 de sòl pot contenir de 4.000 a 20.000 llavors diferents que es poden conservar entre 10 i 30 anys com a mínim. Que és el que trenca aquesta latència? Intervenen diferents factors com ara la llum, l’estructura del sòl, la geologia del sòl, la vida aeròbica i anaeròbica, les pràctiques agràries que hagi patit aquell terra i la compatibilitat. Cada espècie té el seu codi específic de condicions de trencament de la latència. I per aquesta raó, identificar l’espècie ens ajudarà a interpretar què passa en el nostre sòl en aquell moment determinat. El mètode de diagnosi del sòl té en compte les diferents espècies que reconeixem, la densitat en la que es troben i el coeficient de recobriment, entre d’altres.

És, per tant, una de les maneres per reconèixer l’estat de salut del nostres conreus i del sòl en el que es troben.

Gràcies Neus Vinyals, de l’Associació L’Era, per haver-nos permès assistir al curs pràctic de Diagnosis del Sòl a partir de les Plantes Bioindicadores organitzat per la DO Montsant el passat dia 28 d’abril.