Categories
ELS ORIGENS Uncategorised

CONVERSA AMB MARIA CARME SIMÓ

CONVERSA AMB MARIA CARME SIMÓ

Avui 8 de març, el nostre senzill homenatge a la dona treballadora. Triem una conversa entre dues dones. La Sara Pérez, la nostra Sara, i una dona increïble, la Maria Carme Simó, de Bellmunt del Priorat. Pagesa, abans de res, però també ha estat Presidenta del CIT (Centros de Iniciativas Turísticas), Alcaldessa de Bellmunt i Presidenta de la Cooperativa de Gratallops. Lluitadora. Tot un caràcter i tota humilitat.

L’escenari: casa seva. El seu menjador. De fons: la vinya, el tros. Reconeix que li agrada, tot i que ara es cansa molt, però hi segueix anant a fer la poda, la poda en verd, la primera ensofatada, (primera i única, ben ruixat el cep de baix a dalt) i al vermar.

76 anys i es veu d’una hora lluny la seva fortalesa i, alhora, la seva senzillesa. Desprèn tendresa i molta il·lusió. I quan li repassem la seva trajectòria sembla estranyada, com si s’ho hagués trobat sense triar. Però sí que va triar “perquè podíem haver marxat però ens vam quedar”. Sí, van ser dels qui van quedar-se a treballar la terra, com els seus avis i besavis. Sense referent femení a qui semblar-se, va perdre la mare amb 8 anys, ella va anar fent i va acabar anant a treballar al camp, com “son pare, els tiets, les tietes, tothom… tota la família”. I quan la Sara li pregunta si era la única dona, respon que sí, és clar. Tot eren homes però s’hi va trobar còmoda i es va quedar allà, amb ells, al capdamunt de les estructures de poder que hi havia.

La Maria Carme pagesa té vinya, olivers, avellaners i un parell d’ametllers. La feina que prefereix és la poda i no sap perquè. “M’agrada podar i mira que són ceps vells i lletjos! (…) N’hi ha alguns que són molt lletjos. N’hi ha uns que no, que son macos, així, grossos”. I li pregunta a la Sara: “Tu que ets tècnica, (…) Per què? Si els devien plantar tots un darrera de l’altre…”. Ens explica que els va plantar son padrí i que els plantava quan tenia cèntims, perquè no anaven al banc a buscar diners. Però el pare ja no en va plantar cap. O sigui que els seus ceps deuen tenir més de 100 anys tot i que encara no els han analitzat per saber-ho del cert. Tot i que per lògica… Té una vinya, tota garnatxa i un terreny molt fèrtil on creix molta herba a la primavera: “I cada temporadeta hi surt una herba diferent. Ara de color blau, ara unes floretes grogues, unes de blanques, uns gallets, encabat unes altres que són grogues i blanques (…) I no veig los ceps!”
La Sara li pregunta si hi ha relleu generacional i ella diu: “tinc lo veí del costat, un xiquet jove que ha estudiat a Falset i a Tarragona” però també ens parla del seu nebot que ha anat plantant vinya i d’altres no tan joves com el xiquet del costat però joves, al cap i a la fi. Que han anat comprant finques i treballant-les. I a Bellmunt, com a mínim, no han desaparegut tantes, de finques.

Per parlar de la Maria Carme lluitadora ens remuntem a un Priorat d’abans, on tots els pagesos eren socis de la cooperativa i “les cooperatives anaven malament, no venien lo vi (…) i el pagès anava al seu aire” diu la Maria Carme. Un director general de Madrid “en temps de Franco” va considerar que el Priorat mereixia ser considerat i es va crear el CIT (Centro de Iniciativas Turísticas), una mena d’oficina de turisme que es dedicava a donar a conèixer el Priorat arreu. Se la convidava a fires per tota Espanya i la Maria Carme va ser escollida com a presidenta poc després de la seva fundació. I ho va ser durant 25 anys. La Sara li pregunta què promovien i ella, ben divertida, contesta “fum”. I és que al Priorat encara no hi havia restaurants ni allotjaments i, de fet, si la zona era coneguda, ho era com a zona vinícola, no com a destí turístic. Per tant “Era algo una mica avançat per l’època, que igual en aquell moment no feia molta feina, però…” comenta la Sara.

I arriba la democràcia i es fan eleccions als ajuntaments. La Maria Carme va ser escollida alcaldessa de Bellmunt a les primeres eleccions, i de fet quan la Sara li pregunta “com se’t va acudir?” contesta, com no podia ser d’altra manera: “A mi no se’m va acudir ser alcaldessa”. Perquè li va arribar una mica de rebot i hagués pogut dir que no, però no ho va fer i es va atrevir a ser alcaldessa en un moment en que només n’hi havia 7 a tota Catalunya.

Un mica més endavant, presidenta de la cooperativa de Gratallops. També li proposen, no se li va acudir a ella. I també va acceptar, no es va plantejar dir que no. Ho va fer i va ser presidenta. En un moment molt difícil per les cooperatives, recordem lo de que “el pagès anava al seu aire”. De fet la Maria Carme estava a la junta de la Cooperativa de Bellmunt però va decidir desmarcar-se i marxar de la Cooperativa Comarcal, i aquí va ser quan ella va decidir marxar a la Cooperativa de Gratallops. I la Cooperativa de Bellmunt no va prosperar, de fet va desaparèixer. Una intuïció? No ho sap, però alguna cosa hi devia veure.

I aquesta trajectòria li va suposar un reconeixement per la seva feina i pel fet de ser dona i, com a tal, la van convidar a molts actes. Ella parla de bolos als que ha intentat no anar-hi mai perquè “què he de dir? què han de dir de mi?” Sempre ha trobat excuses per no anar a cap acte “molta feina i molts problemes”. La Sara parla de referent i ella reconeix que potser sí, però que “jo no ho he buscat”. I tot i que ella no recorda tot el que va aportar a la cooperativa i a la seva manera de funcionar. És conscient que va canviar les coses, i que hi va haver un abans i un després. Ella responsabilitza del canvi al Jaume Ciurana, el que llavors era el Director General de l’Incavi. Una persona que s’estimava el Priorat i el vi, era enòleg i descendent de la comarca, i va apostar fort per canviar les coses: “si s’ha de vendre el vi s´han de fer les coses ben fetes. I s’ha de cuidar el raïm des de que es planta el cep fins que es ven lo vi”. I anaven per les cooperatives repetint el discurs i “la gent se’ls escoltava i els hi semblava música celestial”. Pensem que en aquell moment no hi havia vi embotellat, només Escaladei embotellava. Era finals dels anys 70 i principis dels 80. I explica: “van venir amb ton pare, lo René Barbier i tots aquests que, clar, pagaven lo raïm molt bé i va marxar molta gent de la cooperativa perquè a la cooperativa no cobraven”. Perquè el vi s’havia de vendre però com molt bé deia el pare de la Maria Carme: “s’ha de vendre però s’ha de cobrar”.

En va fer moltes de coses com a presidenta, primer de tot deixar-se assessorar per la Federació de Cooperatives, és a dir, acceptar que no ho sabia tot. I després i potser la més important de totes, posar un gerent “perquè hi té d’haver un gerent. Que un pagès no té perquè saber ni estar tot lo dia allí, perquè té feina al tros i no pot estar tot lo dia, allà, en un despatx”. I poc a poc, la cooperativa se’n va anar sortint i “ara cobrem cada mes”. I ho diu com si fos una gran cosa, perquè de fet ho és.

Maria Carme: “Si no hi haguéssim sigut naltros, tota aquesta colla, ni el René Barbier, ni l’Àlvaro Palacios, ni el Carles Pastrana, no hagueren trobat absolutament res, si no hi hagués hagut la cooperativa. Els pagesos davant de l’evidència han hagut de fer les coses ben fetes. Han hagut de venir de fora perquè ho veiessin clar, perquè als d’aquí no se’ls creien.”

Sara: “Ha passat a molts llocs, però també té a veure amb el cansament, de veure-ho des de dintre, quan has lluitat, quan has treballat, i no te’n surts. I no ho veus. I t’ho diuen, i no ho veus. I no ho fas. I t’ho tornen a dir, i no ho veus. I no ho fas. Llavors ho fa algú i dius: ah doncs potser sí. Però… no? Es necessita aprendre. És el que dius.. no en sabem…”

Maria Carme: “Llavors, alguns il·luminats que mos ho devíem creure o no sé el què.”
Sara: “Ho vau veure abans. Però ja teníeu com una intuïció. Perquè vas lluitar molt abans de que res fos evident.”

És curiós com no van ser conscients de la lluita, de tot el que van defensar i treballar per mantenir… però és veritat que des de la cooperativa es va fer una gran feina. Des de la cooperativa i també per part de l’Assumpció Peyra a Escaladei, la Magdalena de Masia Barril (que no embotellar fins al 1980 i que anava a totes les fires a defensar el vi del Priorat), l’August del Celler Cecilio… I molts d’altres que van creure en el Priorat quan no era res. Entre ells “aquell director general… com se deia (…) si ho veiés, al·lucinaria, pobre. Perquè aquell home també ho va veure”.

Li preguntem si hagués fet alguna cosa diferent: “No, me sembla que no. Potser massa lluny no penso. I ara encara menos. Ara penso al dia. Perquè cada dia em porta alguna cosa diferent” diu molt convençuda.

La Sara li pregunta si beu vi i ens diu: “poc, els diumenges” amb la família, amb les seves germanes. Li agrada i sempre en té dues ampolles a la cuina però només en beu els diumenges. I sobretot, sempre en regala, tal com recomanava en Jaume Ciurana i sempre recorda.

I no pot ser d’altra manera, la Sara ha de preguntar pel ranci: “I els rancis. N’heu fet mai?”. Una bóta de vi ranci que va començar el seu pare. Un ranci de vi blanc “perquè el de vi negre se’m fa malbé”. “I en prens?” li pregunta la Sara. “Sí, m’agrada. Amb dolç. Quan menjo dolç, sí que m’agrada”. I el provem i brindem. Vi ranci amb pastes. Tot un luxe!

Gràcies Maria Carme!! Un plaer conversar amb tu i amb tot el que representes!

Previous
Next
Categories
ELS ORIGENS

L´ESCOLA D´ENOLOGIA DE FALSET

L´ESCOLA D´ENOLOGIA DE FALSET

Al 1982, quan vam obtenir el permís per donar els cursos del grau superior de Viticultura i Enologia, ens hi vam posar de ple. I al curs següent ja vam tenir més alumnes inscrits. A més dels nois i noies de la comarca i comarques veïnes, van venir molts nois fills de cavistes del Penedès.
En primer lloc, per nosaltres aprendre l’especialitat el més ràpidament possible, ens vam desplaçar un parell d’estius a Bordeus, per conversar amb professors de la Universitat d’Enologia i visitar les Estacions Enològiques, parlar i preguntar als tècnics de la regió afí de copsar la dimensió d’aquesta especialitat i els paràmetres que la definien. Sobretot la importància de la qualitat dels vins i com aquesta defineix els preus. Tot això respecte a l’elaborador de vi, ja que és el que a nosaltres ens interessava. Havíem de tenir clar com havíem de treballar per esdevenir uns excel·lents enòlegs i a partir d’aquesta premissa, poder transmetre-ho als estudiants.

Ens havíem de cenyir a les matèries que deia el programa, això es evident, però jo volia alguna cosa més, basant-me en el principi de Confuci “aprenc quan ho faig”. Aquest principi ja el vaig aplicar a Viaró, però allà teníem pressupost suficient per fer possible que els alumnes disposessin del material, eines i aparells per poder “aprendre fent les coses”. Però al col·legi de Falset, havíem d’espavilar-nos, alumnes i professors, ja que el pressupost del nostre departament no comptava amb els elements bàsics, per poder “fer”, allò que era indispensable per aprendre.
Una vegada vaig tenir clar que no podríem confiar només amb el pressupost del col·legi, vaig decidir buscar els mitjans econòmics a partir de les pràctiques que faríem durant el curs.

Una de les coses que vam fer van ser els Treballs de Recerca. La Conselleria d’Ensenyament convocava cada any un concurs d’investigació escolar, els premis CIRIT, amb recompenses en metàl·lic. Això va ser extraordinari, perquè amb un tir matàvem dos pardals! Quan donava classes i sortia un tema que en podíem treure una experiència, la plantejàvem i s’atorgava a un grup de dos o tres estudiants que tinguessin cert interès. D’aquesta manera, cada curs feia diverses experiències i tota la classe les comprenia, perquè visualitzaven els resultats. Cada any presentàvem tres o quatre experiències i les que teníem la sort que sortissin premiades, eren uns diners que ens servien per engrossir la caixa del departament. Ho vam fer durant 5 anys i en total vam presentar 15 treballs de recerca, dels qual 7 van ser premiats. Aquets premis s’entregaven al Palau de la Generalitat i anàvem alumnes i professors a recollir-los. Això va ser molt important perquè els nois estaven molt motivats i la conseqüència és que l’aprenentatge era molt més efectiu.

Una altra cosa que vam fer va ser anar a podar a jornal. Va venir el temps de poda i vaig pensar d’aprofitar l’ocasió perquè els alumnes aprenguessin a podar, podant.
Vaig contactar amb el propietari d’una vinya i li vaig proposar de podar-li tota la finca amb els alumnes, a un preu raonable i jo em comprometia a estar-hi sempre present, ensenyant-los i fent el seguiment. Li va semblar bé i ho vam fer un parell anys.

La tercera activitat tractava d’elaborar un vi, embotellar-lo i vendre’l. Això representava comprar el raïm, entre els alumnes i professors, i ho vam proposar als pares que ho van trobar molt positiu. Així, a més de fer la pràctica de la elaboració, també practicarien el concepte comercial. Aprofitant que teníem raïm vam fer diverses experiències de maceració carbònica, vi d’agulla i altres.

Els estudiants estaven realment motivats i a les classes hi havia molt bon ambient, i això feia que aprenguessin molt bé. Aprofitant aquesta bona atmosfera, vam pensar que seria interessant que visitessin les zones vitivinícoles més importants d’Europa. I així ho vam fer, al final del curs i després dels exàmens llogàvem un autocar amb xofer, i cap a Europa!

Ens les vam arreglar perquè els viatges no ens costessin massa diners, ens instal·làvem en càmpings que pels nois era molt més motivador i informal, venia el Rafel, un cuiner de Falset, que ens feia els menjars. Preníem els estris de cuina de la residència de l’escola i ens emportàvem queviures per una setmana.
La Montse i jo preparàvem, mesos abans, les visites que faríem a diferents productors i cellers o instituts vitivinícoles. Això ho vam fer 4 anys, del 1984 al 1988. I d’aquesta manera vam visitar les zones de Bordeus, Borgonya, Champagne, Escola de Changins de Suïssa, Universitat Vitícola de Geisenheim a Alemanya, l’Alsàcia, el Piemont italià, etc.

Van ser uns viatges molt profitosos perquè cada dia fèiem 3 o 4 visites i els nois ja portaven un qüestionari preparat. Pel matí el cuiner ens feia l’esmorzar i ens donava un entrepà pel migdia. En acabar el dia, tornàvem al càmping i el cuiner ens feia el sopar, després, tots en rotllana comentàvem les visites fetes i els dubtes que quedaven pendents per preguntar-ho al dia següent. Dos alumnes s’encarregaven de fer un resum de totes les visites del viatge per repartir-ho a tots.

Van ser uns anys molt intensos perquè vaig poder aplicar la didàctica que vaig aprendre amb el professor Piaget, durant els meus estudis a Suïssa. Però quan l’escola va passar a dependre de la Conselleria d’Ensenyament es va acabar tot. Ja no podíem comprar raïm de forma col·lectiva, per fer el vi i vendre’l, ja no podíem fer gaires experiències perquè no hi havia prou pressupost… però en fi, sempre recordaré aquells anys com una etapa en que vam poder estimular a tot aquell jovent perquè es formés per treballar per la societat. La majoria d’ells estan ara fent vi arreu de les comarques de Catalunya i molts son els que formen el gruix de productors del Priorat actual.

Josep Lluis Pérez Ovejero i Montse Ovejero
Mas Martinet

Categories
ELS ORIGENS

PELS ANYS 80… ELS 2 JAUME´S CIURANA

PELS ANYS 80… ELS 2 JAUME´S CIURANA 

Justament aquest any 2021 per l’agost, farà 40 anys que vam arribar al Priorat, la Montse, la Sara, la Núria, l’Adrià i jo mateix (el Jordi naixeria més tard). Veníem de Sant Cugat, de l’àrea de la metròpolis on teníem possibilitats i ofertes a mans plenes, però vet aquí que veníem buscant l’escalf de la natura. Jo que vaig créixer i viure al camp fins els vint-i-cinc anys, era una mica com retornar als meus orígens.

L’any 1981 em van oferir la direcció del llavors anomenat col·legi Sant Pau. L’actual director era el Mossèn Jaume Ciurana que s’havia de jubilar i necessitava un substitut. Aquest Mossèn havia promogut una associació de pares i havien fundat l’escola. Comprenia l’àrea de primària de 1er a 8è curs i l’àrea de formació professional de 1er i 2on grau amb diferents especialitats.

Fa 40 anys Falset i el Priorat no eren com ara. Als pobles de la comarca hi havia poca gent jove i aquests encara anaven a treballar a Reus i Tarragona. Ni el raïm, ni l’avellana, ni l’oliva es pagaven prou com perquè sortissin els comptes. I, és clar, la gent gran s’anava fent més gran, els cultius s’abandonaven i la poca gent jove se’n anava a ciutat. Les escoles dels pobles estaven tancades perquè no hi havia prou canalla.  Va ser aquest el panorama que ens vam trobar en arribar.

El col·legi Sant Pau era una oportunitat per als adolescents de poder aprendre un ofici, s’hi podia estudiar agrària, administració, mecànica, electricitat, i electrònica. El Mossèn va moure cel i terra per tirar l’escola endavant. Més tard, “l’altre” Jaume Ciurana, el qui era llavors president de l’INCAVI va fer els possibles per incloure la especialitat de Viticultura i Enologia de 2on grau. Això va ser molt interessant per als nois de la comarca que eren fills de viticultors, però també interessava en general ja que a Espanya no hi havia aquesta especialitat en grau superior de formació professional, i per cursar-la s’havia d’anar a França.

En Jaume Ciurana estava lligat a Falset perquè la seva família era d’aquí i tenia interès en promocionar la comarca. Ho coneixia bé, ell m’explicava que si es creés l’escola d’Enologia a Falset donaria un prestigi a la comarca del Priorat, que ja era coneguda com a clàssica en la elaboració de vins, però de vins a granel. Els negociants francesos i alguns espanyols, compraven els vins, principalment, per barrejar-los amb els seus i augmentar el grau i el color. Deia que ara l’escola es podria utilitzar per aprendre a fer vins de qualitat i embotellar-los, que el raïm ja tenia la qualitat excel·lent. Això podria donar una gran riquesa al Priorat i de retruc, a tots els vins de Catalunya. En Jaume Ciurana ho veia clar. Llàstima que es va morir abans d’hora i no ha pogut veure el que ell ja va pronosticar.

Amb el Mossèn, l’any 1982 vam visitar l’escola de bodegueros de Requena, que donava continguts de viticultura i Enologia, però el nivell de primer grau, i nosaltres començaríem amb el segon grau. A mi em va interessar molt, ja que era una especialitat molt adequada per la zona i a l’escola faríem tot el possible, i més, perquè tingués una gran influència en la comarca. I de fet, així ha estat.

Es va construir una nau amb celler d’elaboració, celler de criança, laboratori, i sala de tast. I vam començar a preparar tots els requisits per començar el curs 83/84. Es va contractar a un enòleg i a un enginyer agrícola, degut a que la Montse i jo no teníem ni idea d’aquesta especialitat i ens vam posar a estudiar molt, dedicant moltes hores diàries, llevant-nos molt aviat i anant a dormir molt tard. Sobretot estudiant enologia.

Durant els dos primers anys de l’escola nosaltres dos donàvem química i física als alumnes de totes les  especialitats: enòlegs, administratius, mecànics i electricistes. A partir del tercer any ja vam agafar tota la responsabilitat de viticultura i enologia, donant-ne tots els continguts.

El president de l’INCAVI Jaume Ciurana va fer un conveni amb el col·legi per donar un servei d’anàlisis oficials de vins, depenent de l’Estació Enològica de Reus, i una assessoria tècnica a les cooperatives de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i el Priorat. Així, l’INCAVI, a més de fer possible l’ampliació d’una nova especialitat, va ajudar econòmicament, aportant part del nostre sou, per la nostra dedicació a aquets serveis.

Va començar una etapa molt i molt activa per part nostra que vam afrontar amb molta il·lusió, segurs de que s’estava gestant un futur nou però que no ens imaginàvem tota l’envergadura que ha agafat. I m’atreveixo a dir que la llavor la van posar els dos Jaume’s Ciurana.

Montse Ovejero i Josep Lluis Pérez
Mas Martinet

Categories
ELS ORIGENS

MOSSÈN JAUME CIURANA I L’ESCOLA

MN. JAUME CIURANA I

L´ESCOLA 

Dilluns passat vam estar a casa del Sr. Ignasi Puxeu, qui va estar vinculat durant molt de temps amb l’Associació Docent Priorat, i des d’allà va ser testimoni de primera mà del naixement de l’escola de viticultura i enologia del Priorat i, en concret, de la gran tasca que el Mossèn Jaume Ciurana va desenvolupar per a crear-la.

Va conèixer el mossèn acompanyant-lo a Reus algun dissabte aprofitant els seus viatges comercials. En aquell temps pocs cotxes hi havia, recorda. Ens presenta el Mn. com un home amb un caràcter molt fort (…) Amb els seus avantatges i els seus inconvenients. Se li va posar al cap pujar el nivell cultural de Falset i comarca. El mossèn va començar a fer cursets de paleta i d’electricista pel Patronat de Promoció Agrària i de Treball, allà on hi havia l’Associació Musical, darrera l’església. En el seu dia una sagristia petita i descuidada. Arran de fer els cursets, allò es va anar arreglant fins a construir la nau actual. I tot i que des del Ministerio volien que es tirés a terra, ja que aquelles obres eren considerades com a pràctiques pels alumnes. El Sr. Puxeu ens explica: “I ell se’n va anar cap a Madrid, en temps de Franco, a veure un ministre, em sembla que era en Torcuato, i li va dir: miri aquí hi ha les fotografies de com era abans i tal com és ara. I li va dir: què hem de fer? Tirar això a terra??”  I, paraules textuals d’en Mn. Ciurana, “aquell ministre me mira i diu: usted lleva sotana… yo, a usted no le he visto y todo lo que me han mandado no lo he recibido, por lo tanto que haga lo que quiera”

El mossèn va reunir l’associació i els va dir que necessitaven diners, necessitaven una seu amb cara i ulls i organitzar més cursos, arribar a més gent. Era el dia de Sant Esteve de 1961 i es van reunir (de 20 en 20 en diferents reunions) fins a reunir 158 persones compromeses a pagar a fons perdut 5.000 pts. Seguien fent cursos a l’abadia i a l’escola de música… i després secundària… Van buscar on ubicar l’escola (primer es va pensar en el Castell) però el Sr. Miquel Puig Cardona, un bon falsetà, dels millors, perquè jo l’he conegut comercialment i particularment, una bella persona, diu. Li va oferir els terrenys actuals: “No pateixi Mn. Jaume, allà al mas… agafi els terrenys que li convinguin, vagi allà i triïn. Deixin estar-se de Castells”

I així va començar tot, un pressupost de 6,5 milions de pessetes, reunions amb ensenyament per subvencions,  préstecs (signats pels mateixos socis): “L’associació, 25 socis (un d’ells vaig ser jo), vam firmar un crèdit per 2,5 milions. Que són pessetes, en aquell temps… eren bastants diners.” I tot va anar fent fins que es va voler començar a fer formació professional agrària en els terrenys del davant (que es van comprar per 500.000 pessetes) però no va tenir èxit al principi. Fins que es va plantar vinya i aquella formació agrària es va plantejar com a professional de viticultura i enologia. Es va reunir amb el Sr. Carol (conseller d’Agricultura a Falset), delegats diversos d’agricultura… des de la Generalitat s’apostava per a fer una formació de capacitació agrària, però l’associació tenia clar que volia una formació professional.

El Sr. Jaume Ciurana Galceran, president de l’INCAVI i enòleg de professió (i originari de Falset), va estar d’acord en que Falset havia d’aspirar això i molt més. Falset estava a cavall de Tarragona, Terra Alta i Priorat i, la formació professional d’aquell tipus li era molt necessària. Gràcies a ell, l’escola va tirar endavant i va poder oferir aquesta formació de 2n grau amb professors com Josep Lluis Pérez i la seva dona, la Montse Ovejero. “Perquè aquí només es parla del Josep Lluis Pérez, però la Montse Ovejero, a mi em consta que dins del laboratori i dins de les classes, va ser l’ombra però va fer molta i molta feina” comenta.

Van arribar temps molt bons per l’escola i per Falset, venien de tot arreu a seguir aquests estudis. Es va ampliar l’escola amb una nau especialment dissenyada per aquests estudis, un lloc on poder seguir tot el procés de fer el vi. Els terrenys també els va cedir el Sr. Miquel Puig Cardona però es van haver de demanar més préstecs per la construcció (20 milions, era el pressupost: una subvenció de 5 i crèdits, signats per l’associació de nou. I tot anava bé però…

La Universitat de Tarragona va oferir una especialitat de viticultura i enologia, ampliant la oferta en aquest terreny, la Generalitat exigia que l’escola oferís més formació de primer i de segon grau. I tot plegat era inassumible per l’associació i pel mateix centre.  “Amb el mossèn gran, tenia ganes de jubilar-se, i jo, veient el números” Va arribar el moment de demanar que el Departament d’Agricultura se’n fes càrrec. Però no van voler o poder… no se sap mai quan la política pren part en el joc. I es va demanar ajut a l’Ajuntament. I així es va acabar tot. L’escola va tenir molt èxit però va morir d’èxit.

El Sr. Puxeu remarca que l’escola va suposar un canvi per Falset i comarca, el nivell econòmic de la gent va augmentar. “Abans que hi havia restaurants on se menja molt bé i és barato. I encabat va venir, és car però és molt bo.”

Li preguntem al Sr. Puxeu d’on era el mossèn i ens diu que era d’Arbeca. Lo mossèn tenia les finques allà i les va vendre. “Primer portava pomes de les seves finques pel col·legi. Després se les va vendre i puc fer constar que va ser per l’escola.” El mossèn va donar molt per l’escola inclús el seu sou. Ens explica que durant els primers anys de l’escola quadraven els balanços d’aquesta manera perquè la part del parvulari, sempre era deficitària. Més endavant, ja no hi va haver prou amb el seu sou i es van demanar diners a diferents departaments. Gràcies a en Jaume Ciurana Galceran es va ajudar a l’escola des de molts departaments de la Generalitat, i va ser molt d’agrair ja que era un moment en que no hi havia diners.

I acaba somrient i diu: “Feliçment es va acabar bé. Perquè avui hi ha l’Institut, que treballa bé”  I no cal anar a Móra, perquè des d’Ensenyament la opinió generalitzada sempre va ser que els alumnes de Falset anéssim fins Móra. Tant pel part del Mossèn, com per part de l’Associació és el que sempre es va voler evitar i el que va permetre que Falset tingués i tingui Institut propi avui en dia “feu lo més justet i els alumnes cap a Móra”  

Moltes gràcies per la feina i l’esforç dedicat.